Font: Irene Dalmases / Agència Efe

El poeta Lluís Solà ha guanyat el premi “Lletra d’Or” al millor llibre publicat en llengua catalana durant el 2016 per la seva Poesia completa, una obra de més de mil pàgines, amb poemes inèdits (Edicions de 1984).

Un jurat independent format per Sílvia Bel, Sebastià Alzamora, Heura Marçal, Salvador Macip, Llucia Ramis, David Plana, Bernat Puigtobella, Núria Cadenes i Ada Castells així ho ha decidit en entendre que es tracta d’una “figura indiscutible”, un “poeta radical i pur de la plana de Vic”.

Nascut a Vic (Osona) el 1940, Solà és també un autor i director de teatre que va començar a ser visible en el panorama literari quan el 2001 va publicar “De veu en veu”, encara que també ha traduït textos de Kafka, Beckett o Pessoa.

Durant un acte celebrat avui, el dramaturg David Plana ha llegit una glossa en la qual ha repassat la trajectòria del guardonat, un “poeta del fred de la boira, de l’espiritualitat”, algú “radical perquè els seus versos sorgeixen de la terra”.

També ha comparat la seva figura amb la d’altres poetes com Peter Handke i l’ha imaginat passejant per un camí de la serra de Vic, “en recerca de la paraula exacta”.

Solà ha agraït el reconeixement, que, als 77 anys d’edat, creu que li aporta “coratge” per continuar treballant amb “les paraules que són un riu que enllaça amb altres rius”.

No obstant això, entén que al segle XX es va perdre “el respecte per la paraula, un òrgan, una substància que forma part inherent de l’home” i la poesia, segons el seu parer, “intenta sempre recuperar aquest territori perquè és la via més fecunda, més immediata per arribar a l’home”. “Quan deformem la paraula, deformem l’home”, ha afegit.

L’escriptor el que vol és poder comunicar-se amb els lectors, encara que només siguin dos, i quan “un autor veu que altres persones expertes mostren interès per la literatura o el teatre i es decideixen a donar-li un premi, comença a pensar que potser no tot està perdut, que no tot és un defecte, que potser hi ha alguna cosa que arriba als altres”.

Segons el seu parer, “escriure poesia és una tasca que requereix o inconsciència o molt de coratge i, probablement, les dues coses a la vegada”.

Sobre com veu avui la vida, Solà ha reflexionat que és com “un paisatge molt bast, del qual un forma part, en el que estàs submergit, no perquè tu ho vulguis, sinó perquè ho estàs i tendeixes a no voler i poder sortir”.

Amb el pas dels anys, “tens les paraules més a l’esquena que als ulls, tens el temps més a les venes, als músculs o aas ossos, que a la ment”, ha aprofundit.

La distinció, una de les més prestigioses de la literatura catalana i que es lliura des del 1956, no té dotació econòmica, però sí que hi ha un reconeixement en forma de la lletra grega “fi”, símbol clàssic de l’equilibri, una joia dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor d’aquesta iniciativa.