Font: Diari Ara / Joaquim Armengol

He llegit en alguna banda que Edicions de 1984 ha estat premiada a Itàlia i, francament, no m’estranya, perquè el catàleg de la col·lecció Mirmanda és admirable. I ho és, en part, per fer traduir novel·les tan extraordinàries i estimulants com Llum de guàrdia, del periodista i escriptor irlandès Joseph O’Connor [trad. de Yannick Garcia]. Dóna gust i és un plaer palpitant poder llegir llibres tan ben escrits com aquest. Hi ha gent que escriu, expressa la seva sensibilitat i pensa esplèndidament bé. Crec que aquests són la mena de llibres que una societat amb aspiracions cultes convertiria ràpidament en bestsellers del tot profitosos, i no només per la vertadera complaença que en proporciona la lectura, sinó per la capacitat d’elevar espiritualment qualsevol llegidor possible, sota l’extraordinària perícia d’una llengua senzilla, espurnejant i captivadora.

La novel·la situa el lector en la ment enjogassada de Marie O’Neill (1885-1952), la famosa actriu catòlica irlandesa, més coneguda amb el nom artístic de Molly Allgood, travessant un dia qualsevol la ciutat de Londres per anar a la BBC. En definitiva el darrer viatge, un viatge interior i lluminós. El cap sensacional de Molly, però, està força xopat d’alcohol i ple de trastos vells, de tal manera que la seva ment sembla cavalcar damunt les estampes daurades d’una memòria fragmentada, feta a base de retalls, com si fos un mirall completament esbocinat, però ben disposat a recompondre’s: cançons, poemes, topades puntuals, gires de teatre, personatges transitant, converses, sentiments puixants, tot plegat l’estela immanent d’una intensa i commovedora història d’amor amb el dramaturg John Millington Synge. No cal dir que Synge era, contràriament a Molly, protestant, i la seva relació amorosa va ser terriblement mal vista per gairebé tothom, incloent-hi les famílies respectives i el gran amic de Synge, el poeta i dramaturg W.B. Yeats. Val a dir que era una època en què encara hi havia, penjats a les cases honorables, rètols com aquest: “Habitació neta per lloguer / ideal per a parella (només casats) / ni negres / ni irlandesos / ni gossos”. Conjuntures com aquesta proporcionen alguns capítols realment memorables: fullegeu Escena d’una obra de teatre mig imaginada, Assaig a l’Abbey Theatre de Dublín o la sensacional carta-epíleg que tanca el llibre.

Llum de guàrdia és una obra de ficció que com és obvi es pren força llibertats respecte de la vida real de Molly i Synge, tot i que està plena d’espurnes verídiques; ja que, essencialment, està basada en les cartes que es van creuar aquests amants singulars. Encara que les veritables raons que encenen l’obra (el caràcter, l’humor i l’esplèndid pòsit de cultura irlandesa que hi crema) il·luminen les ànimes d’aquestes dues personalitats formidables, dignes de ficció i memòria. Però també, en bona part, hi trobem la història social i política del país en la postguerra, un mosaic climàtic ombrívol, però ple d’un humor espurnejant que resulta el caire d’un veritable consol.

Aquest és un llibre encantador i estrany, ple de vida i de foc. Perquè, de fet, Molly Allgood és així: un ésser bellugadís i poderosament emocional, a vessar d’enginy i eloqüència irlandesa. Potser sabeu que hi ha una antiga superstició de la gent de teatre que diu que sempre cal deixar un llum encès, un llum de guàrdia, quan el teatre és fosc, així els fantasmes poden representar les seves pròpies obres. I sí, aquesta és la metàfora preciosa que il·lumina tota la novel·la. Ja ho veieu, encara hi ha llibres l’objectiu dels quals no és entretenir, sinó generar bellesa.