Font: Xènia Dyakonova / Ara

Segons una biografia apòcrifa, William Shakespeare va començar la seva carrera com a palafrener a l’estable d’un teatre: quan els actors hi anaven a buscar els seus cavalls, els donava conversa, els sorprenia amb el seu enginy i es guanyava la seva simpatia, i així, a poc a poc, va anar pujant de categoria en el món teatral.

La trajectòria d’Andrei Platónov (1899-1951), considerat un dels prosistes més innovadors del segle XX, sembla una caricatura tètrica d’aquesta llegenda. Va començar aescriure quan era jove i va aconseguir publicar aviat: uns llibres creats per a la glòria del règim de l’URSS, per algú que hi creia sense reserves, li van portar la fama als anys trenta. Més tard, però, Platónov va viure un seguit de decepcions que li canviarien la vida: primer, l’empresonament del seu fill, acusat d’implicació en un complot antisoviètic; després, l’atac violent de la premsa contra el seu relat El retorn, publicat el 1946, just després de la guerra, en la qual Platónov havia participat com a corresponsal. En aquell relat hi descrivia amb massa cruesa, amb una manca massa evident de patriotisme, el desencant i l’alienació d’un soldat que torna a casa. A partir d’aquell moment, l’obra de Platónov va ser prohibida, i es va haver de guanyar la vida fent, entre altres coses, d’escombriaire. Diuen que netejava el terra al voltant de l’edifici de l’Associació d’Escriptors de Moscou, però els escriptors que entraven i sortien no hi parlaven gaire: com a màxim, li demanaven foc. Entre les novel·les de Platónov, potser la més trista i commovedora és La rasa, publicada pòstumament: primer a Londres, l’any 1969, i després, el 1987, a Moscou. És la història d’uns obrers que treballen en la construcció d’una casa “per a tots els proletaris”, però no arriben mai més enllà dels fonaments; i també la d’una nena òrfena, la Nàstia, que no té casa i viu al mateix lloc on treballen aquests homes sorruts i fràgils alhora, que de mica en mica van perdent la fe en el que fan. També hi surt un ós que, sense trencar el teixit realista de la narració, fa de maller i, com a bon comunista, ajuda els homes amb qui conviu plàcidament a fer fora els kulaks.

El prodigi lingüístic de l’autor

El personatge més viu, però, i el més imprevisible, és la llengua d’Andrei Platónov, una llengua única, deliberadament incorrecta, angulosa i tautològica, que recull el titubeig de les converses quotidianes, les expressions populars, els tecnicismes propis de l’època i unes metàfores que fan pensar en la poesia expressionista. Miquel Cabal la trasllada admirablement: “En Vósxev va caminar per la ciutat fins al capvespre, com si esperés el moment en què el món s’havia de tornar conegut per a tothom. […] En la foscor del seu cos, va percebre un lloc silenciós on no hi havia res, però tampoc res no impedia que alguna cosa hi comencés. Passejava entre la gent com si visqués sense ser-hi, sentia la força creixent de la seva ment afligida i cada vegada s’aïllava més en l’estretor de la seva tristesa”. També s’hi aïlla la petita Nàstia, a qui els obrers fan dos regals impagables: un taüt perquè l’utilitzi com a llit, i un altre perquè hi guardi les joguines. A La rasa no hi ha cap objecte que s’associï immediatament amb el seu ús habitual; en la llengua de Platónov, no hi ha cap paraula que s’uneixi automàticament amb el sentit d’una altra. L’escriptura d’Andrei Platónov recorda aquells somnis en què les coses i els noms no encaixen, o encaixen d’una forma diferent, i ens omplen de perplexitat i nostàlgia indefinida.