Font: Marina Espasa / Ara

Gràcies a la perseverança d’Edicions de 1984, que ens serveixen la tercera novel·la en català de Sorj Chalandon, ens hem pogut fer una idea força aproximada del món d’aquest autor francès personalíssim, que escriu històries desolades amb la ràbia de qui dispara contra un objectiu invencible. La primera novel·la va ser Retorn a Killybegs, una inoblidable ficció sobre el conflicte irlandès escrita a partir de l’amistat entre l’autor i un dels caps de l’IRA. La segona, La quarta paret, ens traslladava a la guerra del Líban.

A Professió del pare li toca a la guerra d’independència d’Algèria, que fa de teló de fons d’una història familiar duríssima, com gairebé totes les que explica l’escriptor francès, que va ser corresponsal de guerra durant molts anys i que avui fa de periodista al setmanari satíric Le Canard Enchaîné, una publicació molt més seriosa que la majoria de les que pretenen ser-ho. Chalandon no fa concessions i fa servir una prosa que beu del millor periodisme: és eixuta i neta, i precisa com el tall d’una navalla. La tendresa, que és molta, la reserva per al fons de les històries que explica, i per a la construcció d’uns personatges que costen d’oblidar.

Un pare, una mare i un fill: aquesta és la unitat bàsica familiar a partir de la qual pot néixer qualsevol tragèdia. “Quina és la professió del teu pare?”, li pregunten al petit Émile tot sovint a l’escola. I el nen, de 10 anys, no sap com omplir la casella: el seu pare sempre és a casa, mai no veu ningú ni va a treballar enlloc, però li explica unes històries fabuloses sobre el seu passat de paracaigudista, agent secret, soldat, enviat especial o terrorista. Junts preparen missatges xifrats, parlen a través de walkie-talkies, envien cartes al president de la República, escriuen consignes revolucionàries amb guix a les parets o planifiquen conspiracions per matar De Gaulle: qui no voldria que no s’acabessin mai els jocs amb el pare? Però Chalandon no regala res: la història de debò és una altra, i és terrorífica. Gira al voltant de la malaltia mental, un tema delicat i perillosíssim a l’hora de fer-ne literatura, perquè és fàcil fer trucs i enganyar el lector. De trucs no n’hi ha gairebé cap (un de molt petit amb el metge de la família, però és del tot perdonable) i el que sí que hi ha és una capacitat d’humanitzar la qüestió, de fer-li sentir empatia al lector cap a una minusvalia que tenyeix una vida de manera definitiva, a partir de la descripció despullada d’un home que pateix profundament, a més de fer patir els que l’envolten. Un deu per a la sensibilitat amb què tracta el tema.

La història està narrada en primera persona, al principi amb la veu del nen innocent i després amb la de l’adult que malda per construir una vida estable. Les escenes entre el fill de 60 anys i uns pares ancians i indefensos, sobrevolades per uns silencis devastadors, són d’una tristesa i d’una finor extraordinàries: no es deixa mai de ser fill, i la feina es multiplica quan els pares no han sabut fer prou bé de progenitors. Però tampoc és possible odiar el pare, encara que fos brutal i s’ho mereixés. El personatge de la mare, observadora i víctima durant tota la vida, mereix un elogi a part: l’autor li regala un final com només es regala als millors. Com l’Émile, que és dibuixant, Chalandon comença fent un esbós sobre la fragilitat de la infantesa, aquell moment en què tot és creïble i possible, i acaba elaborant un retrat vívid i tendríssim, ple de foscor però també de calidesa, de les relacions entre pares i fills, velles i perdurables.