Us desitgem un bon cap de setmana de sofà i manta amb aquesta ressenya d’Els germans Burgess, d’Elizabeth Strout. Aquí va la versió una mica més llarga, apareguda al blog Racó de la Paraula, de Xavier Serrahima. Si desitgeu posar-vos a llegir els Burgess sense més dil·lacions, a El Punt Avui hi ha una versió una mica més curta.

***

El poeta escocès Alexander Anderson culmina el seu poema The Shadow Of The Past, amb un vers magnífic: “And a dead man walking with me.” (“I un home mort passeja amb mi”). La metàfora no pot ésser més explícita: el nostre jo present el constitueix l’acumulació de jos que s’han anat succeint en nosaltres. Jos que, si han mort, han deixat les seves arrels ben fondes en el que som; ens han anat formant i conformant.

Una evidència, sovint negligida, que Elizabeth Strout explora en profunditat en la seva nova —i ben recomanable— novel·la: Els germans Burgess, (The Burgess Boys), Edicions de 1984, 2013, traducció de Marta Pera Cucurell. D’entrada estableix amb claredat meridiana el dos motors principals de l’obra: per un costat, l’acte racista d’un dels seus nebots, que durà els tres germans, Jim, Bob i Susan, a reunir-se després de molts anys i tractar-se de nou amb assiduïtat: “El nostre nebot ha llençat un cap de porc congelat per la porta d’una mesquita”, (pàg. 29); per un altre, el risc que comporta remoure les aigües aparentment calmes del passat, sobretot quan està assenyalat per “una cosa espantosa” de la qual “no se’n parlava mai”, (pàg. 21).

A mesura que la situació es complica, que aquella bretolada va prenent major presència i amenaça de fer esclatar el polvorí d’una immigració mal integrada, i pitjor acceptada, al bell mig d’una població endarrerida i impermeable, la fràgil estabilitat de la família n’anirà sofrint les conseqüències. Entre d’altres raons, perquè, per més que a voltes ens ho pensem, “ningú no coneix ningú”, (pàg. 15) —i, encara menys, a ell mateix—, allò que creiem cert o immutable està permanentment sotmès a les erosions del canvi —“No havia sabut veure-hi les ganes, la capacitat d’adaptació, el desig —perpetu— de canvi”, (pàg. 236)—i, per més que ho intentem amb totes les nostres forces, mai no podem fugir del que som.

Per més enllà que provem d’allunyar-nos —“Per un moment va caure en la inesperada absurditat de pensar que deixant la porta oberta serien lliures”, (pàg. 249)—, mai no ho farem prou com per impedir que el passat no ens encalci. Duem dins nostre, com una segona pell, condicionant-nos i determinant-nos, l’ombra del passat: “no es podia viure una vida tant de temps i esperar que desapareixeria en un obrir i tancar d’ulls”, (pàg. 240). Amb major raó, quan ens ha deixat un senyal de veritat: “estaven condemnats des del dia que havia mort el seu pare”, (pàg. 216).

Strout empra un llenguatge net i directe, en el qual el diàleg —treballadíssim, polit fins a aconseguir una agraïda, complicadíssima i més que meritòria sensació d’espontaneïtat— té una preponderància fonamental: “una de les seves activitats preferides: asseure’s […] a parlar del passat”, (pàg. 9); “Nova York també li havia ensenyat coses; una de les més importants, com li agradava parlar a la gent”, (pàg. 277). La conversa convertida en font de coneixement, de descobriment i d’autodescobriment; en la més poderosa font de comunicació que disposa la humanitat. Convertida, sota determinades circumstancies, en la més devastadora arma de destrucció massiva (de l’estabilitat i la personalitat).

Amb una contundència impecable i sense eufemismes —“Això de la família és una màfia, coi!”, (pàg. 168)— combinada amb tocs amarats de lirisme, l’autora empra la seva ploma com si fos un bisturí i no dubta en obrir en canal el cos d’una societat malalta per assajar d’extirpar-li els càncers que l’assetgen. Ja siguin producte d’una immobilista visió conservadora i retrògrada —“No estan bojos. Estan esgotats […] per culpa de la gent com tu que llegeix llibres sobre els aspectes més incendiaris de la seva cultura”, (pàg. 296)— com des d’una ingènua i ambigua posició progressista —“Si vaig anar a Shirley Falls va ser només per impedir que s’arribés a aquest feixisme liberal d’imbècils”, (pàg. 215) —, ambdues tan perilloses com potencialment explosives.

En definitiva, una esplèndida operació de cirúrgica literària, una pregoníssima exploració sobre la família —les famílies, en realitat— i la societat del segle XXI. Dues realitats que avancen plegades de la mà, que es relacionen mútuament com vasos comunicants: el que afecta a l’una, afecta a l’altra, i viceversa. Que són, doncs, no tan sols germanes, sinó —com Bob i Susan— (inextricablement) bessones.