Fa anys vaig llegir una bona reflexió en una entrevista; hem d’afrontar la vellesa com una inversió a llarg plaç, perquè, com podem demanar ajudai consol, ai abans no l’hem ofert als qui ara s’han de fer càrrec de nosaltres? Cuidar un ancià requereix temps i afecte, una dedicació que es fa més àrdua i complexa si ens trobem amb malalties com l’Alzheimer. I que s’acosta al turment quan aquesta persona, ara dèbil i perduda, ens ha fet mal i n’ha estat conscient. Com enfrontar-se a tot això quan l’únic que queda és l’obligació?

“Mentiria si digués que mai he gaudit de les desgràcies de la mare”, reconeix l’Antara, la protagonista de Sucre cremat, novel·la seleccionada al Booker Prize 2020. La nord-americana Avni Doshi ha commocionat el panorama literari amb aquesta primera novel·la, d’una duresa sense pal·liatius, sobre les cures, la demència i, sobretot, la més complexa de les relacions, la de mare i filla. Una relació feta de gelosies i rivalitats, envers al marit-pare, envers als homes, envers la següent maternitat, la de la filla.

L’Antara i la seva mare són tan diferents que ella pensa que el seu nom va ser escollit per la mare com un revers o com un complement del seu propi nom, Tara: An-Tara, amb la sensibilitat no tan sols a la punta dels seus dits de dibuixant sinó també en la llengua, que tantes vegades es va haver de mossegar i escollir el silenci per a seguir la seva mare, perquè la mare l’arrossegués.

La narració transcorre a la ciutat índia de Pune. Tara va abandonar el seu marit i es va endur la nena de tres anys per viure en un ashram. Santuari, comuna hippie als anys en què es peregrinava d’Occident per buscar la il·luminació en el que ens és aliè. A l’ashram Tara es converteix en la favorita de Baba, el guru, i viu amb ell rere una porta tancada a la filla Antara, a càrrec d’una acòlita britànica. Quan Baba escull una altra dona la Tara abandona el temple i, incapaç d’integrar-se en la vida convencional, cau en la mendicitat, mengen el que els donen i dormen al ras. L’Antara no aprèn a llegir fins als vuit anys, en una vida en què l’única i precària estabilitat l’aporten els avis, després el matrimoni amb en Dilin i per sobre de tot el seu projecte artístic basat en dibuixar cada dia el mateix rostre, tret d’una fotografia que creiem perduda.

Quan es fa evident que la Tara ha perdut la memòria i més endavant l’enteniment, l’Antara ha de fer front a la dependència de la seva mare des de la certesa que no se l’estima. “No culpo la meva mare, li vaig dir al terapeuta, tot i que sé que sí que la culpo i que sempre ho he fet”.

L’Antara visita metges, investiga, dibuixa el cervell alterat de la seva mare en el qual malgrat tot les proves són incapaces de detectar cap disfunció. Se l’emporta a casa i fer-ho és un daltabaix; l’ordre natural s’altera, l’àvia ha de cuidar la filla dement mentre la neta Tara pareix la seva pròpia filla. Quatre generacions i la temptació de cometre els mateixos errors. “ Pot ser que les nostres mares generin una carència inevitable en nosaltres i que les nostres filles segueixin complint la profecia”. Mentre escric sento a la televisió la baralla entre una famosa i la seva filla, totes parlen de si mateixes, i penso que es pot ser mare i odiar ser-ho, igual que es pot ser filla i odiar ser-ho. Odiar aquesta mare, i odiar aquest odi.

Isabel Gómez Melenchón al Culturas de La Vanguardia.

Podeu llegir una antrevista amb l’autora aquí.