Quan en ocasió del vermut de Santa Jordina la Mireia Bofill ens va recomanar la lectura dels poemes de Margaret Atwood aplegats i traduïts al català per Montserrat Abelló a L’alè misteriós. Poemes escollits 1965-2007 (Edicions de 1984, 2020), no sabíem que la Teresa Sanz havia conservat les notes escrites per a la presentació d’aquest llibre, que mai vam arribar a poder fer a la llibreria Pròleg, tal com havíem previst, a causa del primer confinament i restriccions posteriors. Ara tenim l’oportunitat de recuperar aquest text on la Teresa comparteix la seva lectura de l’Atwood poeta.

L’Alè misteriós és una antologia densa i un recorregut líric autobiogràfic-cronològic extens que se’ns presenta sense pròleg ni epíleg. No sabem ben bé el sentit de la selecció dels poemes, només que l’ha feta Montserrat Abelló i, malgrat que això ja és una garantia de sentit (o de doble sentit), he enyorat tot el temps un pròleg, que sens dubte hagués volgut fer la nostra poeta abans de la publicació, i una saborosa conversa amb ella sobre la poesia d’Atwood. I, com si això pogués significar encara una cita pendent, m’he llançat literalment de cap dins aquest recull de poemes.
Impactada per la poderosa imaginació, el rebuig rabiós a l’omnipresent poder masculí i el pessimisme radical de l’autora, intentaré compartir amb vosaltres les meves impressions i la meva anàlisi al voltant d’aquests tres eixos que jo considero vertebrals de la poesia atwoodiana, tot seguint, al mateix temps, l’itinerari emotiu/cronològic que desplega la poeta.

Abans de tot, us vull parlar del primer poema del llibre (amb ell me va engrescar a llegir-lo la meva estimada amiga i referent Mireia Bofill): no per casualitat Montserrat Abelló el va triar per començar l’antologia. El poema es titula “Aquesta és una fotografia meva”, del llibre Joc en cercle (1966), i es tracta de la descripció minuciosa i poètica d’una imatge: una fotografia envellida, unes branques d’arbres de bosc en primer pla, un caminet que va a una caseta de fusta, un llac, al fons, unes muntanyes… un testimoni de memòria fixat en una foto. Al final del poema, entre parèntesi, escriu l’autora:

(La foto la van fer

un dia després que m’ofegués.

Jo soc al llac, al mig

de la foto, just sota la superfície.

És difícil dir on

(…) però si mires prou estona,

a la fi

m’hi podràs veure)

Aquesta difícil dialèctica entre aparença i realitat, la fantasmal i desesperada afirmació d’existència (jo soc allí) i la interpel·lació a les lectores per tal que “mirem” amb atenció i sospita, no superficialment… tots aquests són els elements conceptuals bàsics de l’obra d’Atwood, juntament amb la seva estratègia poètica de descriure imatges poderoses suggerint i alhora desvelant allò que no es veu. És un poema sorprenent, escrit l’any 1966 i molt actual, una mica gòtic, d’una estètica radicalment visual.

1. Les imatges de Margaret Atwood

Quan els meus

ulls es tanquen el llenguatge desapareix

(“De cada cosa només n’hi ha una”, Ets feliç, 1974)

El llenguatge poètic de Margaret Atwood genera imatges quasi retallables que il·lustren, realment o metafòrica, una vivència, la mostren plàsticament, quasi en relleu, suggerint amb altres imatges allò ocult, allò que les paraules tanmateix no poden senyalar: així s’obren els límits de l’imaginari hegemònic. És, per tant, un estil com a “molt cinematogràfic”: l’èxit del missatge depèn d’una bona selecció d’imatges, d’un bon muntatge i d’un bon final. Un exemple és el bellíssim fragment dels versos Còdols II, del poema “Alguns objectes de fusta i pedra” del llibre citat, Joc en cercle:

Parlar era difícil. En canvi

collíem còdols de colors

dels llocs de la platja

on n’hi havia.

Eren arrodonits, allisats pel mar.

Encloïen el que volien

dir en formes

tan casuals i necessàries

com les formes de les paraules.

I quan finalment

parlàrem

el so de les nostres veus

caigué dins l’aire singular

i sòlid i arrodonit

(…)

… com sons

desapareguts, un grapat de còdols

recollits que no valia la pena

dur a casa, llançats en una platja

plena d’altres còdols de colors,

 

i quan ens tombàrem per marxar

un vol de petits ocells

s’alçaren espaordits en sentir

el nostre moviment sobtat

i desaparegueren: durs

còdols marins

llençats, sòlids per un instant

contra el cel,

vol de paraules.

Les imatges que evoca la poeta generen una atmosfera que es veu i es respira al llarg de tot el llibre. És un ambient de naturalesa humida, sovint boscosa, molt canadenca. Les persones, les coses i l’entorn hi estableixen una relació física i poc espiritual, gens lleugera, generalment pesada i dramàtica: l’humà és tan sols una anècdota, un constituent més. El nostre pas pel món, insignificant, tendeix finalment a incorporar-se a la terra en una mena de des-encarnació lògica i prevista, una materialització vegetal o mineral que s’adhereix als arbres, a les pedres, que són realment els únics testimonis del pas humà (molts han estat aquí…). Tot plegat vaticina, en certa manera, la idea tan actual del nou materialisme posthumanista que parla de l’omnipresent “matèria vibrant”, on l’humà deixa de ser el centre de tota reflexió i es posa democràticament al mateix nivell que els objectes, que l’entorn: els arbres, les pedres, l’aigua… que, com a matèria viva irreductible, pateixen i resisteixen l’inexorable pas del temps.

… en el judici

final tots serem arbres

Escriu la poeta, en el poema “Resurrecció” del llibre Els dietaris de Susanna Moodie (1968). Eulàlia Lledó explicava molt bé, al seu bloc, la fredor silenciosa, impertèrrita de la natura davant el silenci de la mort i la incomunicació feta palesa aquí i ara, durant aquests mesos de confinament pandèmic:

Les orquídies de la galeria de casa impressionen. La bellesa de les seves flors una mica inerta, inodora i asèptica es desplega inexorable i sense pausa, aliena a tanta mort i sofriment. Si alguna cosa a la llarga pot salvar-nos és l’impertorbable esdevenir mut, cec i savi de la natura. (“Parlem, parlem que el món no s’acabi”, 28 de març de 2020)

2. La colonització de les dones

Sobre la seva obra poètica, Atwood diu: “ la poesia s’origina en la part melancòlica del cervell i si no vas amb compte, acabes en un túnel sense sortida”. Per neutralitzar això, ella també escriu novel·la. La desolació d ela seva poesia és  específicament femenina o que acompanya la condició femenina, perquè és producte de la incomunicació amb l’altra part del món, els homes: el poder dominador. L’exemple més clar el tenim a Els dietaris de Susanna Moodie (1968). Moodie es va fer famosa pels seus diaris prospectius i descriptius del paisatge, que encara avui s’estudien a l’escola canadenca, i M. Atwood s’incorpora literalment dins d’aquest personatge i, en primera persona, conta la seva experiència d’immigrant anglesa al Canadà, al segle XIX.

Jo esperava llegir en la reescriptura poètica dels dietaris una reflexió lírica i crítica de l’emigració colonitzadora anglesa i francesa, però en realitat es tracta de la descripció sentimental de la colonització de les dones pels seus marits, obligades a seguir i suportar els desitjos sempre colonitzadors d’ells, que no tenen, en canvi, cap interès envers elles. La versió lliure i poètica dels dietaris és, sobretot, una hàbil generalització simbòlica: la vida és un viatge i per a una dona casada és un doble viatge… obligat, impropi.

Des d’un principi Atwood/Moodie està en contra del sentit de la “colonització” que atrau els seus coetanis anglesos. En el seu desig femení hi ha una absència absoluta de l’afany masculí de recerca de riquesa, de conquesta, d’apropiació i de domini que mogué els primers colons, els pioners. Fixeu-vos com el personatge de Moodie s’hi contra-posa quan arriben al Quebec, moment en què es fa palesa “una imaginació ocupada per les mesures de l’altre” que diria Simone Weil.

(…) potser és la meva pròpia manca

de convicció el que construeix

aquests paisatges de desolació,

(…)

Els altres salten, criden

Llibertat!

El corrent de l’aigua no vol mostrar-me

el meu reflex…

(“Desembarcament al Quebec”)

 

En els nous terrenys, la comunicació amb els veïns (vital per a la protagonista ) és impossible, li resulten estranys perquè parlen una altra llengua:

La gent entre qui visc

(…)

parla un dialecte enrevessat

(…)

en aquest lloc on el meu matusser coneixement

de la llengua fa per sempre impossible

tota predicció.

(“Primers veïns”)

 

Però tampoc hi ha comunicació amb el seu marit, un desconegut per a ella en aquesta aventura:

 

El meu marit camina pel camp gebrat

(…) entra bosc endins

i desapareix.

 

Fora de la meva vista

en què canvia, a quina

altra forma s’amalgama dins el sota-

bosc (…)

 

Al migdia tornarà

o potser només serà

la idea que tinc d’ell

que veuré retornar

amb ell amagat al darrere.

(“L’home mutant”)

 

Es llegeix, sens dubte, un desencís global i melancòlic, però no tant per la colonització en si (conquesta, ocupació, apropiació), sinó per la pèrdua que comporta la fugida, de la “civilització” d’origen, de les arrels:

 

Vàrem deixar (…), la nostra civilitzada

distinció.

I entràrem en una gran foscor.

Era la nostra pròpia

ignorància on entràrem

 

Jo encara no n’he sortit.

(“Més arribades”)

 

És una història (auto)biogràfica lírica i patètica d’una dona (que les senyala totes) que busca el sentit de la seva vida, sentit que és un continu defugir i distingir-se de l’estranyesa que l’envolta, una recerca de comunicació en un entorn on no coneix l’idioma que s’hi parla i on el pitjor és que tampoc no parla el llenguatge dominant a tot arreu, perquè el llenguatge dominant és el silenci del poder masculí, silenci entès com la in-necessitat de parlar per explicar, justificar o compartir el perquè de les accions. Aquest serà, com veurem, un tema recurrent en tot el llibre.

3. El poder masculí

En els seus plantejaments temàtics, Atwood utilitza sistemàtiques oposicions binàries radicals i jerarquitzades, tan irreductibles que esdevenen consubstancials i essencialment agòniques. La principal, home/dona, és una relació estructural, un eix fractal de tota relació humana i política, que retrobem, per tant, en els binomis silenci/paraula, poder/submissió, civilització/natura, aparença/realitat… les relacions patriarcals que coneixem, sovint plantejades com una tautologia eterna d’opressió/submissió on una part sempre perd i pateix.

Les vivències subjectives dins d’aquest univers estan escrites i descrites des d’un cos de dona (tal com volia Hélène Cixous), però des d’un posicionament clar de dona heterosexual i normativa i des d’un jo poètic femení molt individual i solitari. L’únic objecte humà de relació i comunicació desitjades és un home, que sol ser un marit. Sorprèn com és que no hi apareixen altres dones, com és que no hi podem trobar cap mena de “sororitat” ni d’amistat o complicitat femenina ni d’esperança de superació col·lectiva, sols, això sí, una empatia radical en relació al sofriment i a la pobresa que solen ser atributs majoritàriament femenins.

La crítica poètica d’Atwood al món patriarcal és clara, però, senyalat el mal, no apareix en cap moment l’indici o l’esperança d’una possible cura, d’una insurrecció desitjable… La melancolia amarada d’impotència està servida.

Tanmateix, les descripcions del seu desemparament, de les seves experiències frustrades de desig d’amor i tendresa, d’incomunicació, de ràbia, de rebuig i d’horror davant d’un poder particular i general sens dubte masculí resulten molt espectaculars i exquisidament “dibuixades” i apunten a la pràctica del lema “allò personal és polític”. Així, el silenci, l’odiat silenci de l’home (que no s’explica, no es comunica, no comparteix) és un atribut també del poder estructural masculí que no té per què retre comptes del que fa. No puc deixar de recordar aquí els versos d’Alejandra Pizarnic:

Pero el silencio es cierto. Por eso escribo.

Estoy sola y escribo

(“Caminos del espejo”, dins Poesía completa, Lumen, Madrid 2021 )

 

(…) para que no canten ellos, los funestos, los dueños del silencio

(“Anillos de ceniza”, dins Poesía completa, Lumen, Madrid 2021)

 

Aquest és, com he dit abans, un dels temes principals de la poesia d’Atwood: la relació afectiva home-dona està plantejada com la relació de dos universos paral·lels condemnats a no poder entendre’s. En resum, la dona és entrega i obstinat desig de relació compartida, “vertadera” (amor?), sempre, sempre frustrada… (i en vol parlar! i ho vol resoldre! – molts poemes tenen versos on lamenta no poder parlar). I l’home, en canvi, és acció individual, exercici de poder i silenci, absolut silenci. Per tot això, aquest cos que s’escriu i descriu desplega una gamma complexa de sensacions que es dibuixen en solitud i sovint amb desesper.

 

Hi ha desig d’amor químicament pur, expressat amb imatges magnífiques:

 

Aquesta mena de fam ho xucla

tot cap el seu propi

espai; i tampoc no podem

parlar-ne, tenir una conversa

calmada i racional.

 

No hi ha cap raó perquè sigui així, només la lògica

d’un, gos famolenc respecte als ossos.

(“Més i més”, Els animals d’aquell país, 1968)

 

Hi ha humor i ràbia:

 

Aquests silencis de taronja

(…)

ara t’esclafaria el crani

com una nou, l’esberlaria

(…)

per fer-te parlar…

(“Contra la natura morta”, Joc en cercle, 1966)

 

Hi ha frustració i rebuig:

 

Què és això, no es

mou com l’amor, no

vol saber, no

vol acariciar, deixar-se anar,

 

ni tan sols vol

tocar…

 

(…) entres

dins meu com si jo

fos (obrint-te

camí, és

urgent, és la teva

vida) la

darrera oportunitat de llibertat.

—-

Ajaguda aquí, tot en mi

irritació i rebuig de tu

 

(…) no sé com acceptar

la teva llibertat…

 

No et puc dir el meu nom:

no creus que en tingui un.

(Fragments del poema “Són nacions hostils”, dins Política del poder, 1971)

 

I finalment hi ha resignació perquè, tanmateix, creu que no hi ha res a fer:

 

Ens necessitem l’un a l’altre

per respirar, per escalfar-nos, sobreviure

és l’única batalla

que ens podem permetre …

(“Són nacions hostils”)

 

I en aquest llibre que acabo de citar, Política del poder (1971), hi trobem precisament el salt sense esglaons d’allò personal a allò polític i la mateixa ràbia i el mateix rebuig aïrat ja contratot exercici de poder, tota política, perquè és patriarcal. El lema introductori del llibre diu:

 

dins meu t’encaixes

com un garfi en un ull

 

un ham

un ull obert

 

(Inevitable recordar aquí les imatges bunyuelianes del Chien andalou)

El poder és clarament masculí i determina el domini, el silenci i la submissió. No hi ha res a fer. És la relació política estructural i estructurant de la humanitat. La denúncia clara es troba en el poema del mateix llibre “Ella considera la possibilitat de defugir-lo”. Pareu atenció de nou a l’assenyalada plasticitat de les imatges:

 

Puc canviar-me jo

mateixa més fàcilment

que no pas canviar-te a tu.

(…)

Per què parlar quan portes un casc

de nombres al cap.

 

Els punys tenen diverses formes;

un puny sap el que pot fer

 

sense la nosa de la parla:

aferra i esclafa.

 

D’aquells que són dins o sota,

les paraules brollen com a pasta de dents.

 

El llenguatge, que el puny

proclama prement,

és només per als dèbils.

 

I l’altra cara del poder és, sens dubte, el seu efecte: la submissió indigna, amb patètiques amenaces de venjança com llegim en aquests dos poemes del llibre Ets feliç (1974):

 

Això és el que em vas convertir:

(…)

Sóc teu, Si em dones porqueria per menjar,

cantaré una cançó de porqueria.

(“Cançó del porc”)

 

Hem estat sota terra massa temps,

hem fet la nostra feina,

som molts i un,

recordem quan érem humans

(…)

sabem com és una bota

vista de sota,

(…) Tenim por a les botes

però menyspreem el peu que les necessita

Aviat ho envairem tot

(…)

Ja no hi haurà més botes.

Mentrestant mengem brutícia i

I dormim;

sota els vostres peu.

Quan direm A l’atac

No sentireu res

d’antuvi

(“Cançó dels cucs”)

 

4. Aquest poder no és abstracte.

Deu anys després de Política del poder, Atwood publica Històries veritables (1981). Aquest llibre conté, entre d’altres, els dos poemes de denúncia més durs i radicals de tota la poesia d’Atwood contra l’exercici del poder patriarcal envers les dones.

Al primer, “Tortura”, hi descriu de forma nua, crua (i terriblement visual) les tortures brutals contra les dones:

Què passa durant les pauses

d’aquesta conversa?

Que parla de llibertat personal

i de política i de la necessitat de passió.

 

Precisament això: penso en aquella dona

que no van matar.

Sinó que li van cosir la cara

deixant-li la boca tancada

amb un forat de la mida d’una palleta,

i la tornaren a deixar al carrer,

un símbol mut.

(…)

(…) un poder

així no és abstracte, no li preocupa la política ni

la llibertat de les persones…

 

En el segon, “Cançons de Nadal”, desconstrueix els mites de maternitat idealitzada, descrivint els desastres de les dones que no poden avortar (el dret a l’avortament és una de les lluites polítiques en què participa radicalment i activament Margaret Atwood):

 

Criatures no sempre vol dir

esperança. Per a algunes vol dir desesper.

Aquesta dona amb els cabells tallats

perquè no es pogués penjar

es va llençar al buit des d’una teulada; trenta

cops violada, i prenyada per l’enemic

que li va fer això. A aquesta altra li van trencar

la pelvis a cops de martell perquè en sortís la

la criatura (…)

 

Si la maternitat és sagrada, poseu

els diners on poseu la boca. Sols

així es pot esperar que davalli

a aquesta devastada i tremolosa terra

el miracle que canteu,

el dia en què

el naixement de cada infant sigui sagrat.

 

5. Nostàlgia, decepció i resignació

Al llibre de poemes Interlunar (1984), Margaret Atwood —sense abandonar la crítica radical contra una societat injusta— inicia uns temàtica poètica escrita des d’una perspectiva clara de dona gran, centrada en la nostàlgia d’una força ja perduda i en la imminència de la mort, com es pot veure als poemes “La dona de les serps”:

 

Una vegada jo vaig ser la dona de les serps,

l’única persona, segons sembla, en aquell lloc

que no n’estava aterrida.

(…)

Un cop caçades, me les enduia,

flàccides i terroritzades, cap el menjador,

cosa que fins als homes feia por.

Com em divertia!

(…)

Ara no ho sé.

Ara m’ho pensaria, per la serp.

 

i a “Interlunar”:

 

La foscor espera, al marge de qualsevol possible moment adient,

com la tristesa, està sempre disponible

(…)

Hem arribat a la vora:

El llac emet el seu silenci.

(…)

El llac, vast i sense mesura

 

Mireu com ens remet al poema del principi, a l’atemporalitat de la mateixa imatge del llac com si esperés la incorporació final, gens metafísica, d’un cos humà.

 

Igualment, onze anys més tard, al llibre Matí a la casa cremada (1995), sense canviar de to, senyala un present sense esperança:

Heu-la aquí, la cosa fosca

que tant has esperat,

(…)

et vas adonar que envelliries

algun dia, que algun dia series

tan vella com ets ara

(…)

I ara és ara

I la cosa fosca és aquí

(…) una por d’infant

(…) que ara s’ha fet realitat

(“Espera”)

 

Fins que arribem a La porta (2007), últim recull d’aquesta antologia i últim llibre de poemes de Margaret Atwood publicat fins ara, que té tot l’aspecte de clausura de tota una obra poètica, perquè planteja un recorregut per la memòria de tota una vida.

 

Així comença amb l’evocació i enyorança de la ingenuïtat infantil (i humana) a l’hora d’entomar la realitat, en un poema que es diu “Gasolina”, on parla de la fascinació que sentia de nena en veure els colors que mostrava el petroli dins l’aigua:

 

(…)

Sabia que era verí,

La seva bellesa, una il·lusió:

Podia lletrejar inflamable.

 

Però tanmateix, m’agradava l’olor:

(…)

M’hauria agradat beure’n

inhalar la seva iridescència.

Com si fos possible.

Així és com vivien els déus: com si.

 

I a partir d’aquest record ja tot és desànim, pessimisme existencial i caiguda en picat dins una vellesa estèril. Ho podem llegir en poemes com “Els teus fills es tallaren les mans”, on la poeta es lamenta de no haver pogut evitar que els fills caiguin en els mateixos errors que ella, o com “A ningú importa qui guanya”, on denuncia la impossibilitat d’acabar amb les guerres, el gran divertiment masculí, on no s’obliden mai les derrotes.

 

La derrota creix com un vegetal mutant

s’infla amb el que no es diu.

(…) La derrota mai no és en el passat,

s’infiltra en el present (…)

 

o en la descripció tràgica i precisa de sentir-se vella com a pura impotència

 

Un dia arribaràs a un tombant en la teva vida.

El temps girarà com el vent

I després d’això la gent jove

ja no et tindrà por

tal com hauria de ser

 

(…) En lloc de temor t’oferiran

Una mena d’educat respecte

Que no és realment seriós

I et trobaràs sent objecte de secreta jocositat, com un barret extravagant i car.

 

Els ulls dels vells no són alegres,

O si ho són, tenen l’alegria

De coses que no tenen cap poder.

(“Un dia arribaràs”)

 

Fins que ens trobem amb el poema definitiu que tanca el llibre, “La porta”/ la mort:

 

És fosc allà dins.

Et confies a la foscor.

Entres dins.

La porta es tanca.

 

 

* * *

La meva valoració subjectiva: poesia bellíssima, paraules/imatges magnífiques, contundents. Descripció extraordinària de la materialitat palpable de la vida i de l’absència de tota transcendència que no sigui la incorporació final en la naturalesa “vibrant”, resistent i finalment còmplice. Paraules de dona que se sap atrapada dins un ordre social sinistre, inhòspit, injust, especialment per a les dones. Descripció poètica sublim de sentiments d’amor, desig, ràbia, denúncia, impotència, desencís… on, com he senyalat, el personal esdevé polític en el moment que totes les lectores ens reconeixem compartint emocions: sabem/sentim de què parla, “ens toca”, i així allò personal es fa col·lectiu i, per tant, també poderós.

Però la poesia d’Atwood sembla no travessar aquest pont últim, es queda desolada i “melancòlica en un túnel sense sortida”, com ella mateixa ha comentat; no considera afinitats entre dones a no ser com a víctimes. Ni un sol poema d’aquest recull està dedicat a l’amistat, a la solidaritat, a l’amor, a la cura i al suport entre dones, res que permeti tan sols somiar en una revolució contra aquesta distòpia real, permanent i sense retorn que ens assenyala per sempre més la poeta.

Tanmateix, vull acabar aquest itinerari amb uns fragments d’un poema de Margaret Atwood referit (com la majoria) a la (in)comunicació i que sí, en aquest cas, és l’únic que sembla reconèixer una genealogia específica femenina (la llengua materna) que ens recorda (almenys) un passat comú i potser alternatiu, anterior a totes les colonitzacions, malgrat que la poeta declara la seva total dissolució. És un poema que ens remet inevitablement a la “llengua abolida” de Maria Mercè Marçal i, com veurem, a la poesia de la mateixa Montserrat Abelló. Es diu “Llengües de la maresma”, del llibre Matí a la casa cremada (1995):

Estan silenciant les llengües suaus i fosques

Llengua materna Llengua materna Llengua materna

van caient una a una dins la lluna.

 

Llengua de les maresmes,

(…)

Els sons sibilants i guturals

(…)

la síl·laba perduda per dir Jo

(…)

i tot el que abans es podia dir amb elles

ha deixat d’existir.

(…)

La traducció mai no fou possible.

En el seu lloc només hi hagué

conquesta, l’influx

de la llengua de metall,

la llengua de les disjuntives,

l’única llengua que s’ha menjat totes les altres.

 

I aquí teniu la rèplica, la poesia germana de Montserrat Abelló que ens rescata de la desesperança i ens recorda que res no està perdut, que la llengua que estimem roman viva i activa com un tresor compartit, potser com un alè misteriós.

Parlen les dones, la seva poesia tendra i forta. Ben pocs s’aturen a escoltar aquestes veus, que, trasbalsades, un nou llenguatge diuen nascut al fons dels segles.

Gràcies, Montserrat per haver-nos fet conèixer la poesia tendra i forta de Margaret Atwood.