Font: NacióGranollers / Esteve Plantada

Sergi Pons Codina (Barcelona, 1979) em rep a la seva botiga de tatuatges, porta una gorra Lonsdale, es dedica a fer piercings i Agnostic Front sona al fil musical. Alguns diran que no sembla escriptor. Però, qui diu com són els escriptors? De quina manera hem acordat que haurien de ser? Esprimatxats, melancòlics, amb ulleres de pasta i cul de got? Amb aires bohemis propis d’una rebel·lió de progres de saló? Amb mocador al coll, americana, camisa florejada i bastó? Deixeu-ho córrer, perquè en Sergi no és així, de cap de les maneres. Ell és un escriptor de cap a peus. De raça, d’ímpetu, de veritat. Un escriptor que debuta amb una novel·la que es diu Mars del Carib i que explica, de manera vívida, descarada i directa, “com un cop de puny”, els fets i gent d’un “tuguri” situat a la vila de Sant Andreu, passada la Meridiana, “santuari per a petits delinqüents, paradís de felicitats artificials, l’escola de la vida per a en Blai i els seus amics”.

En Sergi Pons Codina és fill i veí de Parets del Vallès i comença a escriure amb 32 anys. “No sabria dir per què vaig començar a aquesta edat i no abans”. Rumia una estona i afirma, poc després, que deu ser per una barreja de tres coses. “La primera, perquè ara volia posar-me a prova i mirar d’aconseguir-ho”, tenir la sensació de sentir-se capaç. “Amb 25 anys, jo no estava per escriure. Als 32 sí, he estat més tranquil”. La segona raó és, també, de pes. “Sí, és clar, hi ha una part d’ego en l’escriptura, de voler-te mostrar als altres”. Pots escriure i guardar-ho a l’arxiu, però a tots ens agrada que ens acabin reconeixent el talent, l’esforç i la feina feta. “La tercera raó és per la necessitat que sentia d’explicar una història. I, més concretament, aquesta”. Ara, reflexionant al llarg de les entrevistes promocionals que ha hagut de fer, en Sergi paeix més i millor la necessitat d’haver escrit la novel·la. “Penso que hi ha una necessitat d’explicar aquesta història i de fer visibles uns anys viscuts”. Però no caiguem en la trampa, no és un llibre autobiogràfic. “Ho és fins a cert punt, molt vagament, perquè l’escriptura s’escapa de les mans i funciona sola. Mira, ha anat com ha anat, i només puc dir-te que mentre hi havia gent formant-se, jo era al carrer, vivint”.

Directament del carrer, de les estones vistes, viscudes, llegides i imaginades, la història arriba a les mans d’una editorial de prestigi, de les més valuoses del moment pel que fa a qualitat literària i nous valors, Edicions de 1984 . Després d’un any i mig d’espera, amb el llibre coent-se, el resultat és una obra sorprenent i fresca. ” Mars del Carib és una novel·la d’inadaptats, una novel·la de barri, còmica i exagerada”. També és, fins a cert punt, crítica. “Tracta d’explicar el sentiment de desafecció que molta gent té cap a la situació política i social, i això ho centralitzo en els personatges”. Pons s’estima més els inadaptats, “personatges que tenen unes idees al darrera”. I assegura que aquests “són més naturals i, de fet, són tal com és la gent normal”. D’altra banda, “és més divertit retratar un personatge fent coses patètiques no que pas retratar la perfecció o unes grans idees”. Això potser fa que amb el Biel hi hagi alguna semblança. “Potser sí. Però que quedi clar que en Biel no sóc jo!”.

Una escriptura a raig

A l’hora d’encarar-se amb el repte de fer la seva primera novel·la, en Sergi Pons va tirar d’intuïció. “Tenia algunes idees clares i vaig intentar unir-les. Realment, amb aquest llibre és molt senzill, perquè no deixa de ser una novel·la molt episòdica. No necessitava molta continuïtat i no hi ha una gran evolució dels personatges”. El to acaba de relligar una estructura feta de retalls. “Escric força a raig i tinc clar que és el llibre qui ha de marcar el camí. Pots tenir una idea genial, però ha de quedar bé, justificada”. Qui mana és la història, l’autor només cal que tingui clares quines línies mestres tindrà la trama. “ Mars del Carib em demanava aquest format. Pel que s’hi explica, havia de ser un llibre molt directe, sense reflexions, amb frases curtes i amb gran claredat en l’estil”. Qui sap com serà el proper llibre, quan arribi. “Potser canviaré, o potser no. Ho faig molt per instint, per mimetisme d’allò que he anat llegint”.

En aquest sentit, Sergi Pons confessa ser admirador de Pere Calders, “un escriptor que m’agrada molt perquè és molt irònic i amb el qual m’hi identifico”, de Manuel de Pedrolo, “amb el qual també sento molta afinitat”, de Josep Pla, “que també m’agrada, però amb qui no m’identifico tant”, de John Fante i de Pedro Juan Gutiérrez. Aquest darrer deixà escrit en una ocasió que ell no era l’autor dels seus llibres, que aquests eren escrits pels personatges que els habitaven. “Jo ho tinc molt clar, això. Quan llegeixo m’agrada l’honestedat i veure que no et volen vendre la moto. I m’agrada escriure sense fer-se autohomenatges. Noto molt quan això passa. Jo crec que es tracta de despullar l’escriptura d’aquestes coses supèrflues, i fer allò que dèiem: ha de ser la història qui et marqui el camí, sempre”.

I així, entre lletres, llibres i grans autors, s’acaba la visita. Segueix sonant, de fons, Agnostic Front, i penso en l’autenticitat, en el vigor del primer llibre que escriu Sergi Pons Codina, mentre recordo allò que deia George Simenon i que em fa pensar en aquest racó de la vila de Sant Andreu que ell ha sabut retratar: “La novel·la consisteix en crear un grup social al voltant d’un personatge central. I l’autor només té la possibilitat de posar-se a la pell del personatge”. Mars del Carib val la pena per molts motius. Però, sobretot, perquè l’ha escrit un escriptor de cap a peus i perquè desprèn una autenticitat que molts no podran ni tan sols tocar amb la punta dels dits.