Font: Diari Ara / Jordi Nopca

La poesia de Walt Whitman és explosió, efusió i entusiasme. És “amor brutal que agonitza” amb la fúria d’un castell de focs. És una recerca constant i desendreçada, com els narius d’un gos que explora cada racó de barriada (salpant des de “la pisciforme Paumanok” natal). Un exemple: “Fendint l’herba dels prats, respirant-ne l’olor especial, / jo exigeixo d’ella correspondència espiritual, / exigeixo la més abundant i íntima companyonia entre els homes, / exigeixo que les fulles brotin de les paraules, dels actes, dels éssers, / aquelles que provenen de l’atmosfera lliure, rudes, solars, fresques, nutrícies, / aquelles que van pel seu propi camí, erectes, amb llibertat i domini, sempre capdavanteres, mai a la rereguarda, / aquelles que tenen una audàcia indomable, de carn preciosa i vigorosa, puríssima, / aquelles que contemplen amb indolència les cares dels presidents i dels governants, com dient Qui sou?, / aquelles nascudes de la passió primitiva de la terra ardorosa, sempre espontànies, mai obedients, / aquelles que neixen d’Amèrica”.

Whitman va publicar la primera edició de Fulles d’herba el 1855 –tenia 36 anys–, però el llibre creixeria en successives versions, l’última de les quals quedaria enllestida el 1892, mesos abans de la seva mort. Inspirat per l’assaig The poet, de Ralph Waldo Emerson, en què expressava la necessitat de trobar un poeta nord-americà que expliqués les virtuts i defectes del país, Whitman va escriure una obra poètica de gran extensió, que en la primera edició catalana íntegra –traduïda amb molta cura per Jaume C. Pons Alorda– frega les 600 pàgines. “Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament –escriu Pons Alorda a la introducció–. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana. A través d’aquesta lectura ens acostem a ell per establir un diàleg amb un ésser humà extraordinari, però també per deixar-nos impregnar d’eufòria i consternació davant d’una de les creacions més revolucionàries i inimitables fins ara mai assolides”.

El panteisme omnívor del poeta

El mateix títol del llibre és una provocació: a l’època, els editors consideraven herba les obres de poc valor; les fulles eren també una manera despectiva de referir-se a les pàgines. Al volum el lector hi trobarà –en paraules del traductor– un “panteisme omnívor, i omnisexual, així com la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina”. A una prostituta li escriu: “Et demano que et preparis per ser mereixedora de trobar-me, / i et demano que siguis pacient i perfecta fins que jo vingui”. A Ciutat d’orgies canta a la promiscuïtat: “Els amants, els amants infinits, ells sí que em recompensen”. Hi ha, també, homosexualitat (“La institució del tendre amor dels companys”). Per sobre de tot, hi abunda un clam per eternitzar el present: “Mai no hi ha hagut més principi que el que hi ha ara, / ni més joventut ni més vellesa que les que hi ha ara, / i mai no hi haurà més perfecció que la que hi ha ara, / ni més cel ni més infern que els que hi ha ara”.