Font: Víctor Alexandre

Durant molts anys, Catalunya ha estat un poble que s’ha definit evitant definir-se. És a dir, ha estat un poble tímid que havia fet de l’ambigüitat un dels seus trets nacionals. Ara, per sort, les coses han fet un tomb i la societat catalana es mostra molt més assertiva. Una prova fefaent la tenim en l’acte d’insubmissió que ha suposat la celebració del 9-N, malgrat les amenaces espanyoles. Amb tot, és ben cert que encara hi ha moltíssima gent en la política, en el periodisme i en el món artístic que practica la indefinició com a estratègia personal per posar el plat a taula. Només cal escoltar com fugen d’estudi els portaveus d’algunes noves sigles d’esquerres cada cop que hom els pregunta si estan a favor o en contra de la independència de Catalunya. La resposta que donen és la mateixa que la d’una coneguda i octogenària formació de dretes –”a la nostra formació hi ha gent de moltes sensibilitats”–, cosa que demostra fins a quin punt alguns dels qui es pretenen nous estan amarats de comportaments vells. S’entén, per tant, que molts escriptors s’hagin emparat en la institucionalització d’aquesta ambigüitat per no haver de definir-se sobre la llibertat del país.

Com a atenuant, tanmateix, cal fer una consideració, i és que les captivitats dilatades en el temps –tres segles en el cas de Catalunya– configuren tarannàs col·lectius porucs i insegurs que difícilment abordaran temes compromesos com la independència nacional o la situació de la llengua. Això ha fet que hi hagi tan poca literatura de ficció i tan poques obres de teatre que descriguin la nostra realitat política o que parlin de l’opressió espanyola que patim i de les diferents intensitats de la lluita catalana per la llibertat al llarg dels anys.

Hom dirà que les quatre dècades de repressió franquista no ho afavorien gens, i és cert, però també ho és que l’anomenat bonrotllisme progre d’avui –sempre en irreflexiva complicitat amb l’Estat espanyol– ha defugit la reivindicació nacional i ha optat per un tractament hispanocèntric de la vida catalana. Per això és tan interessant el llibre Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòtic (Edicions de 1984, 2014), de Joan Esculies, que ens explica quins eren els nostres moviments patriòtics a començament del segle passat, més enllà de l’àmbit folklòric, i en quina mesura es van fer sentir en el camp dramatúrgic. De fet, n’hi ha prou d’aprofundir-hi una mica per veure que avui dia, cent anys després, Espanya continua dient les mateixes coses que deia aleshores. Esculies ho resumeix molt bé amb aquestes paraules: “Des de Madrid se sent, i d’aquesta ciutat emana, la por a la mutilació d’una Espanya que ha anat perdent dominis, que ha vist disminuir el seu imperi i que no pot, ni sap, diferenciar entre la seva forma de ser imperial fins aleshores i la seva personalitat nacional, encara en construcció. Gairebé com si d’un component atàvic es tractés, així com els gals del llogarret d’Astèrix temen que el cel els caigui damunt del cap, el nacionalisme espanyol es conforma sentint pànic davant qualsevol debat sobre la forma de l’Estat, perquè aquest remet d’immediat a la imatge de la divisió i l’esquarterament territorial.”

Com veiem, res no ha canviat a Espanya, en aquest sentit. L’absolutisme, com a actitud espanyola de vida, roman inalterable. Només cal revisar la producció teatral catalana de la segona meitat del segle XIX i de les primeries del XX per constatar que bona part dels retrets que fèiem a Espanya en aquell temps són idèntics als que li fem avui en l’àmbit de la política, de la cultura o de la llengua. L’estol d’obres patriòtiques recollides per Joan Esculies ens ho mostra diàfanament: Un quefe de la Coronela, d’Antoni Ferrer Codina; Claris, de Conrad Roure; Mestre Oleguer i Joan Dalla, d’Àngel Guimerà; Via fora, lladres!, de Manuel Rocamora; Lo forjador d’acer, de Pau Guiteras i Pau Rosés; i Jordi Erín, Els segadors de Polònia, Sota el cel de la pàtria i El drap sagrat, de Josep Burgas.

La més antiga d’aquestes obres, Un quefe de la Coronela, data del 1867 i és una història d’amor amb el rerefons del setge del 1714. Claris, del 1879, com el seu títol indica, gira entorn la figura de Pau Claris, president de la Generalitat de Catalunya, i presenta un conflicte amorós per raons ideològiques, dins el marc del Corpus de Sang i de la guerra dels Segadors, alhora que ens interroga sobre si hem de considerar catalans els qui actuen “contra el poble”. Per la seva banda, Mestre Oleguer i Joan Dalla, d’Àngel Guimerà, situen l’acció en ple combat contra Felip V. La primera, mostra un constructor de carros del barri de la Ribera que ha perdut la dona i els fills i que, mancat de municions amb què lluitar, acaba disparant les denes del rosari d’argent familiar fins que és ferit de mort tot cridant: “A fora, lladres! Visca la llibertat de Catalunya!”. I la segona, Joan Dalla, cal dir que es podria haver representat perfectament en els actes del Tricentenari, ja que té un gruix de qualitat esplèndid i mostra el nefast paper que van desenvolupar els col·laboracionistes catalans en la caiguda i posterior sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella. Aquí, Guimerà centra aquesta qüestió en un botifler anomenat Ferrer que fins i tot és rebutjat pel duc de Berwick, comandant de l’exèrcit borbònic, per a indicar-nos que els traïdors, al capdavall, acaben per no inspirar respecte a ningú.

Pel que fa a la resta d’obres, diguem que la més destacada és Jordi Erín, de Josep Burgas, estrenada el 1906 al Teatre Romea de Barcelona amb un èxit tan gran que l’autor, reclamat pels aplaudiments del públic, va haver de sortir tres cops a l’escenari a saludar. Es tracta d’una al·legoria sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya a través del conflicte entre Irlanda i Anglaterra a mitjans del segle XIX. D’aquesta manera, canviant el govern espanyol pel britànic, l’autor podia parlar amb llibertat i eludir la reprovació de les autoritats espanyoles. És el personatge de Jordi Erín, personificant Irlanda, qui diu aquestes paraules: “Per cada vegada que el govern del centre s’hagi pres la molèstia d’escoltar-nos (com qui ens fa un gran favor!) donant, a canvi d’impostos i tributs, vanes promeses, cent cops al rostre ens ha marcat les seves ires.” I més tard, abans de caure mort, en ser travessat per una bala, exclama: “Si amb un tret de fusell es mata un home, amb una idea un poble es reivindica.”

Diguem que aquest llibre de Joan Esculies és una petita joia no només com a tasca de recuperació del teatre patriòtic català dels segles XIX i XX, sinó per la interessantíssima documentació que aporta sobre els seus autors. Ara només cal que els autors d’avui no defugin el compromís i abordin sense complexos el procés d’alliberament de la Catalunya del segle XXI.