Font: Cristina Ros / Diari Ara

Entrevista al poeta, editor i gestor cultural, que acaba de publicar Esquenes vinclades, Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017. Ha publicat més d’una dotzena de llibres de poesia, és editor i vicepresident de l’AELC

El poeta Pau Vadell va guanyar el Jocs Forals 2017 amb Esquenes vinclades,
un poemari que presenta el 23 de novembre a Barcelona. / ISAAC BUJ

“Esquenes vinclades és un clam a la voluntat de perseverar i resistir amb el cos viu i el pensament despert enmig de la maror”, glosa Lucia Pietrelli, escriptora i amiga de qui avui entrevistem. Pau Vadell i Vallbona (Calonge, Santanyí, 1984), guanyador per unanimitat dels Jocs Florals de Barcelona 2017, presenta aquests dies el poemari premiat, Esquenes vinclades (Edicions de 1984). Ho va fer fa uns dies a Ciutadella i a Palma, i ho farà a Barcelona, a la llibreria Laie, el 23 de novembre. Pau Vadell ha publicat més d’una dotzena de llibres de poesia, des que el 2005 es va iniciar amb Quan salives, per continuar amb títols com Temple (premi Miquel Àngel Riera 2009), Sang cremada i Traït (premi Senyoriu d’Ausiàs March 2014), entre altres.

Què és o què vols que sigui Esquenes vinclades ?

És una manera d’escriure les meves dèries, el que sent i el que veig en el món que m’envolta. Tenint en compte els temps d’incerteses, personals i col·lectives, a Esquenes vinclades, respecte a llibres anteriors -potser més críptics-, hi ha una voluntat d’expandir-me un poc. Sí, deuen ser els temps. Parlo de llibertat d’expressió, d’identitat, del turisme, d’actualitat. Si els poetes no parlem del que vivim, anem malament. I precisament per tot el que vivim, desbordats d’ítems que no podem pair, em surt la part més visceral.

A l’epíleg, el poeta Guillem Gavaldà parla del triomf de la carn al teu poemari. Ho veus així?

Crec que Esquenes vinclades té sobretot dues claus de lectura. Pots llegir-lo des de la subjugació en un aspecte més laboral, identitari o social, on rau una actitud crítica de l’actualitat; o el pots llegir des d’una òptica més intimista, de la sexualitat, la carn, fins i tot des d’una òptica gairebé pornogràfica, que és l’enfocament que remarca Gavaldà. Qualsevol lectura és vàlida. La poesia no ha de tenir una sola lectura; és cada lector que hi ha de veure allò que a ell se li revela, allò que necessita segons el seu estat anímic.

¿Estem educats per a la lectura de la poesia?

No, no estem educats per a la poesia. I resulta paradoxal, perquè el fet és que consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonem. La trobem a les lletres de les cançons, als eslògans publicitaris, en moltes de les nostres expressions quotidianes, en les gloses… No en som conscients. El sistema educatiu prioritza saber escriure abans que comprendre. S’ha descuidat la comprensió lectora. Tothom sap llegir, però no comprendre. I la poesia s’ha explicat molt malament. Hi insisteixo, caldria fer entendre que estem envoltats de poesia.

És coneguda la teva celebració de la poesia. T’alegra la vida?

La poesia és una forma més alegre de viure, però no més còmoda. És la meva feina, el meu hobby, tot, i em fa feliç. Per a mi escriure no és patir. Escric quan vull, quan ho necessito, no em poso horari, a vegades he d’aturar el cotxe a la voravia per escriure uns versos, perquè no se m’escapin. La poesia no es pot forçar. Els poemes surten quan els tens madurats dins el cap.

Ets del Migjorn de Mallorca, i en la teva poesia sempre hi ha els autors que han contribuït a fer més gran la literatura catalana: Blai Bonet, Miquel Bauçà, Damià Huguet, Antònia Vicens, Antoni Vidal…

Sí, hi són sempre, no he escrit un llibre en què no hi hagi una citació, una referència, un petit homenatge a alguns d’aquests poetes. Com la de qualsevol, la meva poesia som jo i el que he llegit. Som de la mateixa terra, els he mamat i me’n consider hereu. Sempre m’ha interessat molt la generació dels poetes dels anys 70 a Mallorca. Com a santanyiner, m’és impossible desfer-me de la seva manera d’escriure, el seu llenguatge sincer, sense impostura, aquesta manera de sentir la terra. El fet és que si has tocat la carn capolada d’unes matances, no escriuràs igual que si, com a molt, només has cuinat unes pilotes als fogons del teu pis de ciutat.

Com a editor del segell AdiA, ¿diries que editar, i sobretot editar poesia, sí que ho és, de patir?

Editar poesia és patir, però també he de dir que et dona grandíssimes satisfaccions, almanco tal com jo entenc la feina de l’editor. Vaig muntar l’editorial que voldria haver tingut per a mi. Intento mantenir un tracte molt personal amb els que escriuen, que en cap cas siguin un nom més dins un catàleg, acompanyar-los en l’escriptura, viure la poesia junts. Per això, quan publiquen el seu primer llibre amb AdiA, els regal una xapeta, un intent d’estimular-los perquè sembrin, que cultivin més versos. Cultivar la poesia s’assembla molt a cultivar la terra. Si en tens cura, sempre creix cosa.

Ets el vicepresident de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana); com a gestor cultural, entre altres, coordines les activitats del futur Centre de Poesia Blai Bonet, i ets editor i poeta. Com es compagina tot plegat?

[Riu.] Potser el meu és un cas únic de pertinença al col·lectiu obrer (escriptor), al sindical (AELC) i a la patronal (AdiA Edicions). D’això se’n diu passió, i d’aquesta passió en puc tenir totes les visions. Sigui com sigui, la veritat és que quan estic més estressat és quan escric més i millor. El cervell no desconnecta, és quan més bull.