Font: Xavier Moret / El Periódico

La rasa, novel·la del rus Andrei Platónov (1899-1951) que ens arriba en una bona traducció al català de Miquel Cabal, és una obra simbòlica sobre la condició humana i sobre el futur del socialisme a la Unió Soviètica que té prou força per vèncer el pas del temps. Platónov la va escriure el 1930, però la censura es va acarnissar amb ella i no es va poder publicar oficialment a l’URSS fins al 1987.

L’argument és el següent: un grup de proletaris construeixen un gran forat en què s’aixecaran els fonaments d’una gran Casa del Proletariat en la qual podran viure tots els obrers de la població. En l’obra hi participen personatges molt diversos, començant per Vósxev, que al començament del llibre és acomiadat d’un taller perquè s’atura a pensar en ple treball. «Si trobo el sentit de la vida, la meva felicitat augmentarà la productivitat», al·lega. Però la direcció opina que «la felicitat sortirà del materialisme. Si tots ens posem a pensar, ¿qui actuarà?». Vósxev sent que el seu cos es debilita sense la veritat i es pregunta: «Si l’home construeix un edifici, però es destrueix a si mateix, ¿qui hi viurà?».

La literatura de Platónov, autor també de la novel·la Txevengur, publicada per la mateixa editorial, funciona a partir d’imatges poderoses, frases subratllables, reflexions filosòfiques i escenes que semblen al·lucinacions. La seva prosa emociona i transgredeix, malgrat l’estructura atzarosa. La vida de Platónov no va ser fàcil. Fill d’un ferroviari, va començar a treballar als 13 anys, va ser testimoni del començament de la Revolució i va veure com Stalin no només el censurava sinó que va deportar el seu fill de 15 anys, que va tornar amb tuberculosi i la va encomanar al seu pare, que va morir als 52. Va ser Hemingway, entusiasmat, qui va aconseguir que els russos s’interessessin per ell.

A La rasa hi ha una mica de l’Orwell de 1984, però també de Kafka, de Beckett o de Joyce. El conflicte entre individu i col·lectivitat, els abusos de la burocràcia, la pèrdua de fe del proletariat i l’absurditat de la vida són els temes de fons. La mort també hi és molt present, en uns temps en què, com diu un dels personatges, «hem abolit l’aflicció».