Font: La Vanguardia, Cultura/s
Avui tenim un exemple clar d’història de desamor, però en aquesta ocasió no estem parlant d’un culebrot del XIX sinó d’un conjunt d’estirabots majúsculs escrits per Nietzsche en contra de Wagner. Ja se sap que perquè hi hagi una història de desaor, primer és imprescindible que n’hi hagi una d’amor. La primera trobada entre el músic i el filòsof es va produir a instància de l’esposa d’un professor que coneixien tots dos. Nietzsche, més jove que el consagrat mestre, va ensabonar Wagner tal com, en els salons de la cultura, s’ensabona algú a qui es vol seduir. Li havia entusiasmat tant l’òpera dels cantaires de Nuremberg que la interpretava al piano sovint. N’estava admirat perquè considerava Wagner el renovador de la tragèdia grega amb un toc dionisíac. El músic es va sentir tan afalagat per les paraules d’aquell filòleg especialista en grec que va voler tornar a quedar amb ell setmana rere setmana, i va sorgir una relació desigual.
Tal com explica Jaume Creus, Nietzsche escrivia cartes elogioses a Wagner i li tirava floretes fins i tot comparant-lo amb una divinitat, mentre que Wagner responia cavil·lant què podia fer aquell jove a favir del seu geni. Ja veiem que, amb tanta desmesura, la cosa no podia acabar bé. Nietzsche, emmalaltit de desencís, va abandonar Bayreuth abans que s’acabés el festival on Wagner enlluernava els seus acòlits, i es va refugiar a Itàlia per esbravar-se.
125 anys més tard sí que podem afirmar que la història va acabar bé. Si més no, gràcies a aquest desamor creatiu ara tenim entre nosaltres la traducció d’El cas Wagner i del recull d’escrits Nietzsche contra Wagner. Els dos embats es poden llegir com una tafaneria entre genis, però també com un document històric. Aquests escrits són un cant a favor de la llibertat creativa, en pro de l’autenticitat i en contra de l’èxit de massaes massa fàcil. Entre punyals en contra del seu ex, Nietzsche observa que «en cultures en decadència, arreu on la decisió recau en mans de les masses, l’autenticitat esdevé sobrera, desavantatjosa, postergada» i critica «els tres grans estimulants dels exhaustos: la brutalitat, l’artifici i la innocència (idiotesa)».
Ara que al sud patim atacs de baixa autoestima, acabo amb un elogi a Bizet on Nietzschesubratlla allò que troba a faltar en el nord d’Europa: «Aquesta sensibilitat meridional, morena, torrada… (…) Per fi l’amor, l’amor retraduït en la natura! No pas l’amor d’una altíssima donzella! Sinó l’amor com a fat, com a fatalitat, cínic innocent, cruel». I nosaltresnomés ens podem limitar a donar les gràcies a Nietzsche, malgrat Wagner, gràcies, en el fons, per patir tant.