Font: Núvol / Josep Asensio i Albà

Fa uns dies la periodista Teresa Terradas entrevistava a Sergi Pons, autor de “Mars del Carib” (Edicions de 1984, 2014). La periodista li comentava que havia utilitzat un “llenguatge molt planer, directe, sense floritures”. Pons responia que sí, que ho havia fet expressament ja que “el llenguatge ha d’estar en consonància amb tot això, i si s’ha de dir polla diré polla i no titola o penis”. Hi estic del tot d’acord. Se’n podria extreure, d’aquest plantejament -d’altra banda, gens original-, una filosofia. De vegades s’ha de dir polla. Hi ha una ficció que viu d’esquena a una cosa tan senzilla i tan fàcil d’entendre: que la llengua s’ha d’adaptar a la història i no a l’inrevés. Per sort, Sergi Pons ho té claríssim.

“Mars del Carib”, ha dit Kiko Amat, és la primera novel·la Oi! Com que tenia una vaga idea de què volia dir, ho he buscat a la viquipèdia. Copio: “L’Oi! és una subcultura i un subgènere musical del punk que sorgeix paral·lelament a aquest com a expressió del seu costat obrer. Neix a la segona meitat dels 70 a Anglaterra i es caracteritza per l’origen treballador dels seus integrants i, en principi, per una manca de contingut polític precís”. El problema és que, tot i que s’aproximi bastant a la veritat, dit així sona massa acadèmic. De “Mars del Carib” jo en destacaria, primer de tot, que és divertidíssima. Rius. Molt. Si no ho diguéssim seríem uns cretins, perquè riure és una de les poques coses bones.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL