Font: Catalunya Cristiana / Griselda Oliver

El gabinet dels antics és un roman escrit per Honoré de Balzac, nascut a Tours l’any 1799, un dels novel·listes francesos més celebrats de la literatura. En concret, és un dels mestres incontestables de la novel·la, gènere que especialment conreà. Entre les seves temàtiques preferides, destaca la novel·la realista de tipus psicològic: l’obra que avui ens ocupa n’és un bon exemple. El seu estil va influir en autors posteriors, com Gustave Flaubert, Émile Zola o Marcel Proust.

El roman, inclòs dins de la seva monumental obra La Comèdia humana —el títol de la qual no és res més que una al·lusió a la Divina Comèdia del renaixentista italià Dante Alighieri—, va ser publicada per primera vegada al diari Le Quotidien l’any 1838, i, un any més tard, en format llibre. La trama argumental de la novel·la ocorre durant l’època de la segona Restauració, moment en què es va instaurar de nou una sobirania monàrquica de la mà de Lluís XVIII i Carles X, germans del rei Lluís XVI, de la Casa dels Borbons.

La novel·la situa la seva acció a la província, i, alhora, pren com a eix temàtic les rancúnies provincianes personificades sota la família noble dels D’Esgrignon i sota la dels liberals dels Du Croisier. El protagonista principal serà el comte D’Esgrignon, Victurnien, fill del marquès D’Esgrignon, un nen astut i intel·ligent, però profundament mimat pel seu pare i la seva tieta —en trobar-se orfe de mare, aquesta va decidir criar-lo com si es tractés el seu fill—, conductor principal de totes les desgràcies que s’acumularan sobre el seu casal. Al costat de la fi gura principal, Chesnel, el vell notari fi del a la família que tota la seva vida ha servit, apareixerà encarnant els ideals de prudència i estalvi, que es contraposen a l’esperit malgastador i luxuriós del jove comte.

Balzac ens presenta, doncs, un retrat realista, però alhora psicològic, de «l’autèntica noblesa provincial», que en aquells moments es trobava profundament perjudicada pels fets de 1789: la Revolució Francesa. D’Esgrignon, malgrat ser una família de la noblesa arruïnada per l’aboliment de la noblesa i oblidada per la Segona Restauració, viu amb tot tipus de pretensions en l’intent d’assolir una posició social que mai més no podrà aconseguir. Balzac, per tant, com ja ve dit, dibuixa amb certa ironia una noblesa que es resisteix a veure’s vençuda pel pas del temps i per uns canvis socials irreversibles. El resultat no pot ser cap altre que unes accions pròpies dels nobles, però ara ridícules i fora de lloc. La descripció de la pàgina vint-i-quatre sobre El gabinet dels antics, el saló del marquès D’Esgrignon on es reuneix la noblesa no deixa lloc a dubtes: «Sota aquells empostissats, oripells d’un temps que ja no existia, es movien en primera línia vuit o deu vídues acabalades, les unes de cap trontollant, les altres resseques i negres com mòmies; aquestes encarcarades, les altres vinclades, totes enfarfegades amb vestits més o menys estrafolaris oposats a la moda […]. Ni les pintures més còmiques ni les més serioses no han aconseguit mai la poesia errant d’aquelles dones […].»

L’obra, publicada enguany per Edicions de 1984, ha estat traduïda per Anna Casassas i, per tant, és d’una gran qualitat. En la traducció catalana es conserva l’essència de l’original francès: l’estil de Balzac respira en cada línia, i l’ús dels termes s’adapta als de l’època. En definitiva, una novel·la interessant per comprendre el moment històric que va donar lloc a la Segona Restauració.