Font: Glòria Farrés / Núvol

Un quinze d’abril com avui, de 1878, va néixer l’escriptor suís Robert Walser. És un autor essencial de la literatura alemanya, llegit àvidament per Kafka, Musil o Canetti. Força conegut en els primers anys de la seva vida, quan vivia i publicava a Berlín, va retornar al seu poble natal el 1931 i, ja lluny dels cercles berlinesos, va patir una malaltia mental de caràcter hereditari que el va aïllar definitivament. Al llarg de la vida activa, va treballar sempre amb feines de subaltern ―grum, secretari, arxiver, ajudant―, en una absoluta precarietat. Autodidacta i errant, aquestes experiències van quedar reflectides a la seva obra, feta d’històries extremadament fràgils. Va acabar la seva vida en un centre de salut mental, i un dia de Nadal dos nens van trobar el seu cos estès sobre la neu.

Edicions de 1984 acaba de publicar L’ajudant, en traducció de Ramon Monton. Monton ja havia traduït Walser ―Els germans Tanner (Proa 1999)―, i aquí demostra novament el seu mestratge de traductor ―reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona 2015―. L’ajudant no és una obra fàcil de llegir. Per bé que és un estil molt fi i despullat, gairebé transparent, i que el relat avança amb claredat i ritme, la narració es va tornant angoixant, molt salvatge. La mirada penetrant del protagonista esventra la realitat, la llença a la cara del lector, i tan aviat mostra la bellesa esplèndida d’una natura primaveral i hivernal que l’aclapara, com la violència continguda o explícita que regna entre els homes, tensada per la classe social, pel sexe, per l’edat, pels diners o per l’alcohol. És una mirada profundament moral, però feta des d’una absoluta modèstia, la mirada d’un ésser marginal, solitari, inestable, que fa pensar en el protagonista de La fam de Knut Hansum o en el Bartleby de Melville.

[SEGUI LLEGINT L’ARTICLE A NÚVOL]