Stefanie Kremser: «He après que es pot tenir la sensació de pertànyer amb les coses petites»

28 febrer, 2020

Quedo amb Stefanie Kremser davant de l’editorial, al carrer Trafalgar. Trafalgar és el carrer de l’antic consulat de Bolívia, i Bolívia és una de les llars de Kremser. Dino al Cochabambino, on venen sopa de maní amb patates fregides per cinc euros. Em diu que ella també ha estat temptada d’entrar-hi, potser per retrobar-hi les delícies que segur que alguna vegada va preparar-li la seva àvia boliviana o la Feli, la dona quítxua que va viure tota la vida amb l’àvia. Kremser és guionista i autora de quatre novel·lesCarrer dels oblidats, Postal de Copabana, El que que vaig aprendre volar i Si aquest carrer fos meu, traduïda en castellà al segell EntreAmbos. El títol de la seva última novel·la és una cançó brasilera que sona així

Amb què et quedaries, de les teves estades Bolívia amb l’àvia i la minyona indígena, si haguessis d’escollir un sol record (que surti o no a la novel·la)?

D’haver anat, amb totes dues, a la festa de la Urkupiña, una verge segurament adaptada de la Pachamama. Hi érem entre milers de persones que peregrinen a una muntanya per treure-li una pedra com a símbol d’un desig. L’any següent hi tornen per tornar la pedra, juntament amb regals d’agraïment, diners i cotxes de joguina. Tot això entre la cacofonia dels diversos músics que es paguen per tocar una ofrena, i chicha, i menjar, amb la muntanya feta un formatge suís de tant foradada, tot envoltat de núvols de sorra i el clinc-clanc de les atxes excavant pedres… Una autèntica bogeria. I els ulls il·luminats de l’àvia i de la Feli! Inoblidable.

El teu castellà encara és bolivià?

Una miqueta… quan parlo una estona amb bolivians em torna.

‘Un camaleó per dins, no per fora’; només t’has sentit així a Alemanya? A Brasil o Catalunya no et sents alemanya?

M’he sentit així sovint, en el sentit de que desitjava que no em fiquessin dins d’un calaix per causa del meu aspecte. A Bolívia i a Catalunya: “Tens cara de gringa i de guiri, aleshores ets de fora”. A Alemanya: “Tens cara d’alemanya aleshores ets d’aquí” tot i que, per a mi, aquest “d’on ets” sempre era més complex. Només a São Paulo, on vaig créixer, i a Nova York, on vaig viure durant un any, no em va passar, perquè son ciutats d’immigrants, amb tanta barreja que no hi ha un aspecte “nacional” definible. No puc fer veure que soc d’on burocràticament no soc, però tampoc em sento representant del país on vaig néixer. La versió més fàcil no té exclusivitats: em sento mig alemanya, mig brasilera, aterrada a Catalunya.

Si aquest carrer fos meu és autobiogràfic i literari. Unes mémoires amb forma de novel·la. Per què senties que havies de fer aquest primer llibre de no-ficció justament ara, després de tres novel·les de ficció?

Amb l’arribada d’una postal misteriosa es van desencadenar una sèrie de coses a la vida real que em van fer decidir explicar-les sense el vel de la ficció… tot i que amb el filtre de la literatura. Amb l’experiència dels llibres anteriors em sentia prou preparada per provar d’escriure un llibre d’assaig autobiogràfic, amb l’objectiu que tingués un estil literari i una dramatúrgia complexa, gairebé de novel·la. En certa manera, com a gènere que retrata un aspecte del la vida d’un punt de vista subjectiu, m’ha fet tornar als orígens del cine documental d’autor, on m’havia format; la diferència és que en lloc d’una càmera he fet servir paraules.

Ets guionista; com creus que la professió de guionista o el món audiovisual influencia la teva obra escrita?

Potser en la visualitat, en construir, amb paraules, imatges i espais i paisatges literaris que transporten les idees. Potser una noció de ritme, també? No ho sé, però a vegades mentre provo de solucionar problemes estructurals d’un manuscrit tinc la sensació d’estar en una sala de muntatge.

Què és, Herren?

És el darrer llarg-metratge que he fet com a guionista i que s’estrena aquest any a ARTE, el canal franco-alemany, i la televisió pública d’Alemanya. Herren vol dir “homes” o “senyors” referint-se als lavabos masculins. És la història de tres homes amb descendència africana –un brasiler, un cubà i un alemany— que netegen orinals públics a Berlin. Treballen de nit i es troben amb un munt de personatges curiosos, i s’enfronten a prejudicis i somnis i a la sensació  que, com a negres en una societat de blancs, són invisibles. És la primera pel·lícula alemanya gairebé totalment feta amb actors afro-alemanys i ja hem rebut un primer premi en un petit festival! Em fa molta il·lusió.

Hi ha com a mínim dues maneres d’emigrar i d’immigrar: per necessitat i sense res o per gust i amb perspectives de futur; has viscut una mica totes dues tipologies. En quin passatge de Si aquest carrer fos meu es veu més, això?

Diria que amb el capítol “Alameda dos Araés”, on parlo de diversos tipus de migració. Aquesta també va ser la meva primera adreça com a migrant internacional i intercontinental, i per això és el passatge on hi reflecteixo més.

Has canviat de llengües, països i també de classe social; a la teva família, com expliques, hi ha gent de nacionalitats i classes socials molt diverses. Va haver-hi algun moment en què t’adonessis de manera flagrant que al món hi ha classes?

Ho vaig anar aprenent poc a poc, des de petita i amb molta naturalitat. Com que els meus pares tampoc eren representatius d’una classe social concreta, vaig aprendre amb rapidesa els codis per moure’m de forma transversal. Això no vol dir que no veiés les injustícies. I tant que les veia, i m’impactaven.

Quan de joveneta tornaves a Alemanya per les vacances veies què eren les tribus urbanes i tornaves a Brasil d’una altra manera; per què?

Perquè ho trobava fascinant! L’Alemanya de la meva infantesa i adolescència, quan hi anava per visitar els avis materns, era –aleshores, als meus ulls— un món sense rics extrems ni pobres extrems, cosa que en canvi marcava moltíssim la societat al Brasil. I per això els adolescents alemanys tenien una altra llibertat per buscar la seva identitat, que era a traves de les modes de tribu urbana: punks, poppers, hippies, o què se jo com es denominaven. I tornava al Brasil amb alguna peça de roba moderna que semblava totalment extraterrestre a São Paulo, ben fora de lloc. Potser llavors vaig entendre que la moda com a expressió individual és un privilegi de la gent en societats benestants; o dels artistes i altres éssers lliures i extravagants.

Aquí compta més la classe social de la qual formes part que no pas el talent? I a Alemanya?

No ho veig, ni aquí ni a Alemanya. Òbviament els privilegis socials ajuden, però per sort la classe significa només una petita part. El talent s’imposa tard o d’hora, vingui d’on vingui. Jo crec en això.

A Llatinoamèrica hi passen coses màgiques que no s’entendrien fora d’allà? Creus que d’aquí la idea del realisme màgic? Fins a quin punt n’hi ha, d’això, a les teves novel·les?

Són molts llocs al món on existeix aquest realisme màgic, no només a Llatinoamèrica. És quan veus el sobrenatural com a natural sense buscar cap explicació lògica, adaptant-lo com a un fet més de la vida. És una forma molt poètica de veure el món, de narrar històries i esdeveniments, sempre tenint en compte que l’aparentment inversemblant sigui creïble… Vaig introduir alguns elements de realisme màgic en la meva primera novel·la “Postal de Copacabana”.  A “El dia que vaig aprendre a volar” el començament podria tenir aquest punt, sí, però a “Si aquest carrer fos meu” no n’hi ha. Potser la història de la postal sembla més màgica que real…? T’asseguro que és real.

Què té Nova York que enganxa a tothom i fa que tothom vulgui quedar-s’hi?

Crec que per la concentració de talents d’arreu el món. Talents de tota mena! Supervivents, intel·lectuals, artistes de la vida, científics, somniadors…tenen una energia contagiosa i donen una esperança absurda i del tot infundada de que tu també hi pots trobar el teu lloc. És un mite irresistible, tot i que en decadència.

Què difereix radicalment, entre barcelonins i novaiorquesos?

Potser la curiositat al carrer, la xerrada improvisada, profunda però irrepetible que pots tenir amb gairebé qualsevol ciutadà de Nova York que seu al teu costat en un banc d’una plaça.

Has escrit la novel·la en alemany però tens moltes llengües; com t’has sentit, llegint la novel·la en alemany en català i castellà? Et traduiries tu mateixa al portuguès?

M’agrada molt llegir les traduccions perquè el català i el castellà son llengües romàniques, com el portuguès, i amb això la novel·la torna, per a mi, a un terreny familiar intern. Però no em tradueixo pas al portuguès.

Expliques la caiguda de la dictadura militar del Brasil el 1985. Com ho vas viure? Què va canviar entre el São Paolo d’abans i el de després?

Ho vaig viure com un despertar polític, als disset anys. I vaig ser testimoni de com la caiguda del règim i l’aixecament de la censura van possibilitar una explosió creativa a la ciutat, una mena de renaixement. Segurament aquesta sensació era molt semblant a la d’aquí durant la transició.

Vas descobrir un secret molt important sobre la teva família i la teva identitat i vas passar per un altre tràngol molt i molt dur que també narres sense gens de dramatisme. Com t’ho has fet?

Amb molta feina i paciència! Cada frase era un repte per aconseguir donar-li aquest to més lleuger.

Què vol dir, pertànyer?

Com ja diu la paraula, és tenir i fer-ne part d’alguna cosa, d’un lloc, d’un origen… igual que la paraula identitat: ser semblant als altres. Amb els anys i també gràcies a aquest llibre diria que he après que es pot tenir la sensació de pertànyer amb les coses petites. Poder compartir l’amor en totes les seves formes i aparicions, les vivències i les impressions  és, per a mi, pertànyer, i aquí un moment és tan vàlid com una vida sencera. No cal sempre pertànyer ni assimilar-se a allò gros com ara una tribu, una nacionalitat, la sang i la terra: no cal ser representatiu i immutablement definible.

 

Comparteix-ho a

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *