Pregunta: Cap al tard narra la història de dos matrimonis a qui coneixerem de manera molt íntima. El resultat és fascinant. Per què creus que ens interessa tant, la vida privada?
Crec que la curiositat per altres vides sempre ha format part de l’art i part de la història, i que en la forma de la novel·la aquesta curiositat realment va trobar el seu lloc. En la ficció ens podem apropar molt a l’interior dels pensaments de les persones, a la intimitat dels seus moments més privats. I, a diferència del que passa a la vida, en la qual només podem veure-hi amb els ulls, l’escriptor de ficció pot fer-nos veure cada escena transcendental, cada acció, des de diversos punts de vista alhora. A la vida, aquesta curiositat és el teixit de l’observació i la preocupació que ens uneix com a comunitat. I la ficció pot ser part d’aquesta imaginació de comunitat.

La Christine no obté l’aprovació ni l’admiració de la persona més propera a ella, el seu marit. I això potser corroeix la relació entre tots dos. Creus que això passa a moltes dones? Segueix sent difícil, reconèixer els èxits de les dones?
Sí, crec que és un problema entre ells i per moltes dones de la generació de la Christine, potser també per a les dones més joves. D’alguna manera, els homes com l’Alex no poden prendre’s la feina de les dones de manera tan seriosa com la dels homes (tot i que ell, de fet, mai no aconsegueix fer cap feina). El pes dels segles està darrere de la seva devaluació instintiva de la manera de veure les coses de la dona. No en el pla emocional, perquè ell confia en ella en el pla emocional —això es considera tasca de dones. Però no confia en la Christine en el pla intel·lectual ni artístic. A la novel·la no ho sabrem mai, com és la pintura de la Christine, no hi ha imatges i no sabem si l’art de la Christine és bo o no. Però potser es tracta justament d’això. Potser hauria de donar suport a la seva feina creativa, independentment del que en pensi ell. O no? Crec que l’Alex respondria que és millor ser sincer, fer judicis durs i mirar la realitat sense immutar-se, fins i tot si això implica ser condescendent amb la seva dona. La novel·la no vol estar sempre de part de la Christine. Vull que els lectors també s’interessin per la perspectiva de l’Àlex, més aviat austera i exigent.

Què volies transmetre, amb aquesta novel·la?
Moltes coses, però sobretot una història sobre vides retorçades durante dècades. M’interessen els matrimonis prolongats que la gent té avui en dia. Abans la majoria de la gent no vivia prou com per estar casada durant quaranta o cinquanta anys. Com les parelles es mantenen juntes al llarg de dècades, si les persones canvien una vegada i una altra? Aquest és un tema molt ric en si mateix. També em va agradar veure canviar la societat en torn als meus personatges a mesura que passaven els anys. I volia estudiar dues tipologies de dones: Lydia la romàntica, que creu que l’amor és una marca fixa, i Christine l’escèptica, que no té gaire interès en l’amor romàntic.

Em va encantar la construcció dels personatges. Són tan reals que te’ls imagines a la perfecció. Com els construeixes i aconsegueixes donar-los tanta vida? Quin és el teu personatge preferit de la novel·la, si en tens cap?
Crec que estar casada amb l’Alex és bastant difícil, amb els seus judicis durs, però crec que la Christine també és difícil, amb els seus dubtes, la seva ironia, la seva privacitat. M’agraden molt tots dos, però no són les persones més fàcils del món. Les millors persones no solen ser les més fàcils. I després, sempre m’ha fascinat la mena de dona que és la Lydia, amb el poder que exerceix a través de la seva bellesa física i la seva passivitat, una espècie de passivitat forta, sàvia, no poc intel·ligent. Per suposat, el personatge més agradable dels quatre és el Zachary: tan divertit, tan generós, surt al món i s’entrega sense reserves (i també regala els seus diners). A més, és un pare encantador per la Grace. Realment, crec que és horrible que sigui ell qui es mor a les primeres pàgines del llibre.

Entre les teves fans hi ha grans escriptores com Zadie Smith, Hilary Mantel o Chimamanda Ngozie Adichie. Quina és la teva relació amb elles?
No en conec bé cap. Una vegada em van presentar la Hilary i una vegada vaig dinar amb la Zadie. Totes són escriptores importants i meravelloses. I posar-les juntes ens recorda la gran varietat de registres que es pot aconseguir a la novel·la, fins i tot a la vida. Els temes que tracten són molt diferents, com també ho és la seva relació amb el seu lloc i el seu temps, l’estil narratiu i el seu enfocament de la forma. Em sembla que cadascuna ha trobat la manera correcta única d’expressar el seu millor ‘jo’, la seva millor versió de com són les coses.

A vegades una té la sensació que existeixen certs lobbies d’escriptors masculins. Passa el mateix amb les escriptores o seria necessari que passés?
No sé si t’acabo d’entendre, Si et refereixes a un grup d’escriptors masculins que s’uneixen per donar-se suport o promoure’s els uns als altres (potser a través de la rivalitat i l’admiració mútua), suposo que això solia passar, però no crec que fos una conspiració conscient sinó més aviat prejudicis inconscients. Les dones sempre han estat el mercat principal de novel·les al Regne Unit, i moltes dones, almenys al Regne Unit, les han escrit. Aquest pot ser el motiu pel qual durant tant de temps la novel·la s’ha considerat inferior a la poesia (les novel·les eren patracols estúpids, històries per a dones ignorants i per serventes). Molts grups de lectura al Regne Unit ara només llegeixen llibres escrits per dones. Però jo no voldria limitar mai la meva lectura d’aquesta manera, tinc massa curiositat per la perspectiva de tots.

Percebo una certa tendència a comparar escriptores amb altres escriptores. Creus que és així? Per què?
Crec que probablement tens raó, no passa sempre, però sí que passa amb massa freqüència. I suposo que una explicació podria ser que encara existeix un prejudici inconscient a la feina: hi ha massa textos escrits per dones que s’agrupen com a mera ficció domèstica. Quan un home escriu sobre la vida domèstica, com ara canviar bolquers o netejar, se l’aclama com a innovador i original, valent. Podria haver-hi una altra raó més essencialista: potser hi ha qualitats que moltes escriptores han tingut en comú, i això les distingeix dels homes. Això és més difícil de decidir.

He llegit que t’han comparat amb autors contemporanis com Alice Munro i Anne Tyler, però també amb autors clàssics com Iris Murdoch. En particular, Cap al tard m’ha recordat una mica Ian McEwan. Quins autors t’agraden i quins t’inspiren?
Tot escriptor és un lector; sinó d’on surt, la necessitat d’escriure? Hi ha una família d’escriptors amb la qual creixem i estimem, que ens formen en edats diferents. Dins d’aquesta família hi ha un cercle íntim. Són els escriptors els llibres dels quals estan damunt del meu escriptori gairebé cada dia, mentre miro endins per recordar la seva màgia, deixo que em transporti al principi del meu propi treball. Estimo Alice Munro i Colm Toibin, entre els meus contemporanis. Estimo Elizabeth Bowen, Anita Brookner, Natalia Ginzberg, John McGahern i John Updike.

Vas publicar la teva primera novel·la quan tenies 46 anys. ¿Per què triguem tant a publicar i què creus que és le millor i el pitjor de començar a aquesta edat?
Em va costar tant, escriure alguna cosa que estigués bé! En retrospectiva puc dir que estic molt contenta de no haver publicat les novel·les anteriors. Ara són en algun lloc de les escombraries, que és on pertanyen. Durant molts anys vaig intentar escriure llibres d’altres escriptors, en lloc del meu (no cal dir que no sabia que ho estava fent). No puc explicar exactament què va marcar la diferència, com vaig aprendre a prendre el control i a explicar la història que realment coneixia, per petita i ordinària que semblés. Primer vaig escriure algunes històries curtes d’aquesta nova manera, i vaig sentir com si empenyés una porta que finalment es va obrir, després de tots aquests anys, Llavors les frase i les històries van començar a brotar. Trobar el tema correcte i la forma correcta d’explicar-ho va ser com tornar a casa, a la vida familiar, a les històries i complicacions que m’eren familiars.

Quin consell donaries als escriptors amb novel·la inèdita o a mig escriure?
Si vols acabar-la has de perseverar, t’agradi o no. Jo sentia la necessitat de seguir intentant escriure com una bogeria, a vegades, quan només tenia el fracàs rere meu. Anhelava no perseverar, poder rendir-me. Però no podia imaginar-me la vida sense escriure, fins i tot quan l’experiència de fer-ho era humiliant la majoria de les vegades. És molt difícil saber si una novel·la a mitges està viva o morta. Alguns dies et desesperaràs, però no sabràs si confiar en aquesta desesperació. Tothom es desespera, en algun moment del procés d’escriptura de la pròpia novel·la. Tolstoi es va desesperar, escrivint Anna Karènina.

Alguna vegada has sentit el temut bloqueig de l’escriptor, el de la pàgina en blanc?
No, no exactament. Normalment puc continuar, fins i tot quan estic preocupada i carregada de dubtes sobre si estic fent el correcte. Ho faig resolent el següent petit problema, milloro l’última frase: aquests fragments petits de treball poden construir el pont cap al paràgraf següent, el proper capítol o el següent gir de la trama.

I finalment en què treballes, ara, que ens puguis explicar?
Estic a punt d’acabar la meva propera novel·la , ambientada a la dècada dels seixanta, sobre una mestressa de casa burgesa que s’enamora d’un escriptor molt més jove i es veu atrapada en la contracultura. Que hagi escrit sobre els anys seixanta en aquest any estrany ha estat un accident afortunat. Hauria estat difícil escriure una novel·la contemporània i sentir l’ombra de la COVID que es filtra a cada pàgina i canvia l’ambient de la història.