Entrevista de la periodista Núria Escur per La Vanguardia, publicada originalment en castellà.

La gran virtut de Tessa Hadley (Bristol, 1956) és escriure històries addictives, plenes de saviesa  i empatia en les quals un es pot reconèixer. Autora tardana (no va publicar fins als 46 anys) és professora de Literatura i ha rebut  els premis Windham-Campbell i Hawthornden. A Cap al tard, traduïda en català per Mercè Ubach i publicada per Edicions de 1984, ens relata la història d’un grup d’amics i la seva evolució amb el pas de les dècades fins que salta la notícia que un d’ells, l’Àlex, que els mantenia units, ha mort. Amics inseparables des de la joventut i encara íntims trenta anys després, als tres els invadeix un mateix sentiment: han perdut el més generós i fort dels quatre. La novel·la retrocedeix i els veiem amb vint-i-tans anys, quan les dues dones coneixen l’Alex i el Zachary, acabada la universitat. La Lydia s’enamora de l’Alex tot i que ell està casat amb una altra, i Zach sembla fer bona parella amb la Christine però la Christine s’adona que, en realitat, està boig per la Lydia.

Els veiem de nou a la trentena (matrimonis consolidats amb fills) quan en Zach obre una galeria d’art- I quan ronden els cinquanta, durant unes vacances a Venècia en què s’evidencia els desgast de la relació de l’Alex i la Christine. Un dia l’Alex viatja a Galsgow i diu a la Christine que arribarà a mitjanit. Prop de les dues de la matinada Christine turca a la Lydia aterrada per un possible accident i aquesta li confessa amb naturalitat que l’Alex és amb ella i acaben d’estar junts.

Pots conservar un amic després de confessar-li que t’has allitat amb la seva parella?

Ha estat interessant fer una novel·la sobre això. Dues dones segueixen sent amigues després que una s’hagi ficat al llit amb la parella de l’altra. Les dues s’adonen que la seva amistat és més important que l’home que comparteixen. La gent és molt sorprenent. He escrit una cosa que és més habitual del que sembla, la història més antiga del món: un home entre dues dones els arruina l’amistat. Com viuran aquestes dones madures després d ela mort de l’Alex? Potser aquí hi ha una altra novel·la…

Veiem com evolucionen els quatre amics mentre passen dècades. Hem de mantenir aquest vincle encara que els anys ens canvïin?

És una de les preguntes que em vaig fer. Ells es fan amics que encara són molt joves. Han de mantenir aquest patró d’amistat tot i que cadascú canvïi? De vegades ni es reconeixen en el que van ser.

El matrimoni sempre és una trampa?

Sempre m’ha encuriosit veure com dues persones s’aferren a un matrimoni quan són criatures i segueixen junts, fins i tot quan l’un i l’altre canvien. Hi ha una història anglesa que explica què ha de saber una amant fidel per reconquistar el seu marit: que ell, d’entrada, es convertirà en un drac perillós, després en un lleó ferotge. Finalment, en un ratolí. I ella ha d’aguantar tota aquesta transformació. És una metàfora brillant de la vida de casada. No dic que els canvis de patrons en una unió siguin una presó: sempre pots buscar la individualitat en la continuïtat.

Per què vas iniciar la carrera als 46 anys i no abans?

Durant molts anys vaig escriure sense escriure res de bo. Diria que només intentava escriure les novel·les d’altres escriptors. Era molt impressionable, imitava els escriptors que admirava. Però un dia alguna cosa va canviar, vag començar a escriure sobre les coses que sabia i que formaven part de la meva experiència. Quan vaig acceptar que el tema era el que era, íntim, domèstic i familiar, les frases van començar a agafar autoritat i frescor. Coses petites importants. Va ser com mirar les mussaranyes i, de cop i volta, per fi, obrir una porta.

Que un lector es reconegui en un dels seus personatges és el major premi que es pot obtenir? 

No hi ha res més agraït que això. En una de les meves històries, de casa seva fins al pub, una dona i un home es fan un petó a les fosques. Ell no és el seu marit. Una amiga de la meva mare, als seus 70 anys, senyora sensible i competent, meravellosa, em va dir en privat: “aquesta vaig ser jo, és el que vaig fer i ho vaig fer així. Com ho sabies?”. L aidentificació d’un lector és la part més profunda de la lectura. La ironia també.

El que més li interessa és el relat psicològic?

Crec que això és el millor de la novel·la. L’escriptor pot caçar al vol coses dels personatges que ni tan sols saben d’ells mateixos. Pintures, pel·lícules o programes de televisió, tots tenen les seves genialitats però no poden aprofundir en la ment d’aquesta manera.

En aquest sentit quin autor o autora ha estat el teu mestre? Qui explica millor els sentiments humans?

Tots els meus novel·listes preferits resumeixen el pensament amb un simple detall, un moviment, una caiguda d’ulls. L’escriptora Elizabeth Bowen, per exemple, o Alice Munro.

Els personatges de Cap al tard perden Zach, que mantenia el grup unit. Per què els millors són sempre els primers en marxar? 

Això va ser malèfic de part meva, però era inevitable. Quan vaig saber que un havia de morir de seguida vaig tenir clar que havia de ser ell. Era qui cohesionave el grup, i quan ell se’n va els altres tres es queden desequilibrats, els falta harmonia.

Les més joves ja han canviat els seus estereotips pel que fa a l’amor i les relacions sentimentals. Què hauríem d’aprendre d’elles? Les enveja? 

M’agradaria pensar que les dones joves d’ara són molt més lliures que les de la meva generació. Però quan intento explicar a noies joves per què un noi com l’Alex, malhumorat, macarra, que jutja la gent, que no cedeix, podia semblar molt atractiu, m’asseguren que això no ha canviat gaire. Suposo que el macarra ha durat segles i que no el podem esborrar del nostre imaginari amb facilitat. Però no hi ha dubte que una nova revolució sexual està aquí a la vora. Per cert, m’agrada molt, l’Alex. És qui fa les preguntes difícils i no accepta respostes fàcils.

Si hagués de destacar algun tret comú dels autors britànics, què creu que els uneix? 

No ho sé veure, soc subjectiva. Noto que a la narrativa britànica hi estan passant moltes coses, en els últims temps, però no detecto cap perspectiva compartida. Potser vostè ho pot veure millor, des de fora del país.