«Tot narrant pel broc gros». Molt bona ressenya de «Malanyet», de Pere Audí, signada per Jordi Capdevila [El Punt Avui]
25 novembre, 2013
Font: El Punt Avui / Jordi Capdevila
Sense miraments ni contemplacions aboca Pere Audí les històries dels personatges que pul·lulen a la novel·la Malanyet, un retrat de la vida i miracles del Priorat en els convulsos anys de l’inici del segle XX. Una visió sucosa, divertida i amb prou mala llet que explica les alegries, somnis, frustracions i tristeses d’una societat rural que lluitava per sobreviure en els anys més misèrrims de la ruralia a causa de la fil·loxera.
Pere Audí confessa que va “xalar de veritat” escrivint el llibre. És lògic quan es parteix d’una trama simple, agraïda i sense floritures: fer el retrat d’una quarantena de personatges que s’entrecreuen per anar conformant una història tan esbojarrada com creïble de l’atmosfera que respirava aquell llogaret fa només un segle. I ho fa amb tres trumfos adients per perfilar el relat: un treball de documentació d’anys i anys, amb una motxilla de dos llibres d’assajos històrics de la comarca; una habilitat enginyosa per mostrar els trets essencials dels personatges que retrata; i un llenguatge d’època que introdueix el lector dins del temps i l’ambient que explica.
El ball narratiu és dansat per personatges que saben marcar el ritme en cada moment. I són prou diferents per harmonitzar melodies de tota mena. Entre els protagonismes hi podem trobar de carlins a anarquistes, algun lerrouxista, jornalers de tota mena, a més d’esquirols i maçons. També hi ha representació de la Guàrdia Civil, el sometent i pistolers. No hi falten els que tallen el bacallà: els senyors de tota la vida, capellans, metges, jutges i notaris. I, baixant, ens trobem amb la lluita entre menjaciris i menjacapellans i també entre escanyapobres i revoltosos.
Tampoc no hi podien mancar els escenaris de l’època: les societats obreres, els cafès dels senyors i les cases de barrets, únic punt de trobada que igualava tots els personatges.
Un còctel que s’acaba de formar gràcies a un llenguatge sense eufemismes, pel broc gros, com s’estilava a l’època, amb diàlegs directes que descrivien ambients i personatges amb precisió i sornegueria. Una prosa que s’endinsa en els batibulls de l’època. I si bé la història de cada personatge i la global destil·len alè de tristesa i a vegades de dolor, el relat deixa somriures i fins i tot rialles amb escreix. Un plaer de lectura.
Deixa un comentari