Font: El Punt Avui / Lluís Llort

De tant en tant, les nostres editorials ens donen obres de fons, llibres que serveixen per avançar. Aquest és el cas del poeta rus Joseph Brodsky, premi Nobel del 1987. Nascut a Leningrad el 1940, el jove escriptor va haver de patir els rigors de la dictadura soviètica, que després de fer-lo passar per la presó, el va condemnar per parasitisme, el va enviar a un camp de treball i, finalment, el va expulsar de la URSS el 1972. Paradoxalment, va ser un poeta comunista, W.H. Auden, qui li va donar més suport i el va ajudar a establir-se als Estats Units, on va ser l’únic poeta llorejat no nascut a Amèrica.
Tal com va recordar Sam Abrams el dia de la presentació de Poemes escollits, en una superba versió del rus i de l’anglès de Judit Díaz Barneda, “entre els poetes premi Nobel dels últims trenta anys Octavio Paz, Seamus Heaney i Dereck Walcott hi havia coincidència en assenyalar Brodsky com el més inspirat”.
L’edició coincideix amb el breu volum autobiogràfic En una cambra i mitja, que ha publicat la Universitat de València, en versió d’Anna Torcal i Salvador Company. Dividit en tres seccions, que el mateix poeta va fixar en l’edició americana, Barneda ha buscar els originals russos i ha consultat les versions en anglès que havien fet el mateix Brodsky o traductors de la seva confiança. “La traducció a una tercera llengua, en el nostre cas al català, té l’avantatge de minimitzar la possibilitat d’ensopegar amb punts foscos a l’hora d’interpretar el sentit del text i té un inconvenient que no existeix quan s’agafa una única llengua de partida: els dos originals sovint no coincideixen, ja sigui per ajustar-se a les necessitats formals de l’anglès, o bé perquè l’autor tria substituir conceptes culturalment foscos.” L’esforç ha comportat quatre anys de feina fins arribar a destí. Brodsky s’expressava amb sarcasme quan deia que al seu país et podien matar per escriure poesia. És una afirmació que rememora el prologuista David Castillo quan afirma que els seus poemes eren a vida o mort. També recorda els temes dels poemes, des d’amants adorades o aptes per als retrets, Venècia, Roma, records del temps perdut, animals personificats i molt sentiment concentrat, fins i tot la profecia que no veuria el nou segle, com en un poema del 1989: “El segle acabarà aviat. Però abans ho faré jo.” I així va ser perquè va morir a Nova York el 1996. Va ser enterrat a Venècia, a cinc metres d’Ezra Pound.