Un tast d’«Illa Flaubert» de Miquel Àngel Riera

12 novembre, 2021

[…]

Ampolles de ginebra, galetes salades, oli, cafè, embotits magres i, sobretot, petroli i tabac, eren els productes bàsics amb els quals, de tornada, feia pujar un xic el nivell de flotació de la barca. Segons el dia i l’ocasió o el caprici, en portava d’altres que, però, no formaven part de l’esquema acostumat i substancial i no tenien més objectiu ni repetició que el ’incorporar un infreqüent aire de frivolitat o cosa baldera a una vida que, en ser a l’illa, es vertebrava sobre la més rigorosa elementalitat. Lluny d’ella, a terra ferma, s’obria a actituds i fins i tot a plaers que eren connaturals i pràctica de la migrada població del caseriu costaner. Dins aquesta manera de participar, quelcom tan ocasional com, als primers temps, havia estat folgar una hora dins el llit d’una dona, passats ja alguns anys tant esdevengué costum que acabà essent un gaudi al qual per res no renunciava, i així, quan les circumstàncies l’obligaven a diferir per unes hores aquell assalt amorós, acceptava postergar la partida fins que, havent ja enfosquit, raons que deixaven estàlvia la discreció acabaven per fer possible que, en dirigir-se al mollet, abandonàs el port anant ja ell alleugerit en contrast al fet d’anar ara, de tornada, la barca enfeixuguida. Acostumat, dins la solitud de l’illa, a fer un intens ús del pensament i un quasi nul de la paraula, conduïa aquells combats amorosos sense ni motar, abocat a no ser més que un cos lliurat a cercar la joia de la forma més intensa i desesperada.

Així, reunida en aquells encontres tota la seva capacitat de ser expressiu, era tan comunicativa la seva muda agressivitat que aquelles dones —una de les tres o quatre que més freqüentava— acabaren per considerar l’acoblar-se amb ell tota una mena de privilegi i, en constatar amb el temps que el compartien entre unes quantes, acabaren per desitjar-se
la mort les unes a les altres, però es guardaren molt d’esmentar-li, a ell, el tema, temoregues de perdre la porció que els pertocava. Habituades a formes ben distintes de ser fendides pels seus esposos, formes que ben sovint havien acabat per tenir l’aire fugaç i distret de qui deixa sols per un instant la pipa encesa damunt el marbre del comodí, eren ben conscients que aquell altre estil de sentir-se ofegades sota un tan incontenible sacseig muscular tenia dimensions de prototip i, segons quina era la punta d’imaginació assolida en el trànsit, els agradava demanar-se si, més que un home rar que adesiara treia la mar, no era un autèntic exemplar de centaure sobreviscut a l’illa allò que, encadellat a elles per l’entrecuix, feia trontollar la casa.

Un dia, una d’elles, la del selleter, delerosa d’abreujar l’espera que li marcava el seu torn, decidí usar com a cosa també pròpia una iniciativa que era clarament només privilegi d’ell i resolgué anar-lo a veure, a l’illa. I ell, des del far, quan la veié apropar-se per la mitja distància, amb els binocles li pogué destriar el rostre amb tanta meticulositat i hi veié, a plena llum, tants detalls abans no observats dins la penombra de la casa del port, que va ser com si, d’una persona ja coneguda, cop en sec passàs a saber-ne, per primera vegada, un tercer cognom. L’home, volent no ser vist, s’agotzonà onsevulla. En silenci la veié avançar i, finalment, enfilar la barca cap a dins el caló. La dona, amb un cert tranc, aconseguí amarrar-la ben al costat del seu llaüt, amb el qual aviat s’inicià una mena de refregament de cossos que era tot un avís de les intencions que ella portava. Amb la major agilitat que li donava l’avés, mentre ella ja avançava penyes amunt, a l’home no li era difícil mantenir-se ocult, relegant aquella incursió insensata al nivell barroer que li corresponia. Però no es distanciava de forma que perdés de vista la dona, la qual posava cara d’esperar ser rebuda fins i tot amb escarafalls. La veié grimpar per les roques i, un instant després, entrar i sortir repetides vegades de dins el far. Aquella criatura, segura de la presència d’ell a l’illa, que era delatada per la del llaüt, es movia decidida però amb la vacil·lació de qui desconeix un territori que, cop en sec, havia passat a ser quelcom més que aquell perfil distretament vist sempre des de la distància dins la mar gran. Com a volent servar intacte tot l’encant de la sorpresa, romania callada mentre, moguda per sobtades i contradictòries intuïcions, s’orientava successivament cap a distints indrets duent a la fesomia la satisfacció creixent de qui sap que serà molt ben rebuda per part de qui, per una senzilla raó d’acorralament, s’està apropant a localitzar.

L’home, més enutjat que divertit, anava i venia seguint el demble que ella marcava, sense cap dificultat per mantenir-se ocult. Quan la veié anar cap a la part baixa de l’illa on s’arrengleraven els freus, es detingué i la deixà anar, ben segur que, a la tornada, ja portaria a la cara l’expressió de la persona que comença a trobar-se una mica estreta. Des del lloc on sabia que ella era, enc que no la veia en aquell moment, li arribaren les primeres veus. Dins l’espai auster, aquella de dona sonà rara i còmica, com si un esbart de gavines acabàs d’entrar dins una esglesiola durant la missa. Rere aquells esgarips, aviat la destrià, de bell nou, avançant cap al far i, després de romandre un instant asseguda al pedrís de marès, travessant el portalet en entrar dins l’habitacle. Passat un breu instant, la veié reaparèixer amb cara de no entendre res. Aquella dona, aperduada, alenà fondo i augmentà la potència dels seus crits, però ho feia mancada de gràcia, amb la malaptesa de qui, tot i mostrar un aire decidit, es dirigeix a una persona que no sap on és ni, per afegitó, quin és el seu nom. Així, els seus crits de «mestre, ei!, mestre!» tenien la manca de concreció quant al destinatari que no s’hauria produïda si hagués tengut coneixença del patronímic o el llinatge d’aquell home al qual, tot i haver tengut amb ell la més plaent i total proximitat física, tractava de vostè, com tothom al port. Decidida a no donar per feta debades aquella incursió, allargà la recerca. Però ell no canvià d’actitud i l’esforç d’ella resultà definitivament inútil.

Quan, ja horabaixant, la pogué contemplar mentre de bell nou enfilava, aferrada a l’arjau, l’ampla bocana del caló, l’home, caminant daixo-daixo, es dirigí al far i, ben conscient d’haver-se establit una distància insalvable entre ell i aquella dona atrevida, des del perfil més alt del penya-segat va anar tirant als peixos, trossejant-lo amb els dits, sense arribar a tastar-lo, el pastís de cireres que ella, amb objectius ben distints, li havia deixat damunt una cadira baixa, su ran l’entrada.Quant a aquella dona, des d’aquell dia, no la tengué més en compte i posà esment a convertir en ben estèrils quants intents realitzà ella, en saber-lo pel poble, per fer-se el topadís.

El gest d’aquella dona insensata d’anar-lo a cercar al seu reialme demostrava fins a quin punt era incapaç d’entendre res. El seu confinament a l’illa era la conseqüència d’anar mogut per unes raons, les quals eren la punta final d’un procés no gens curt ni transparent a ulls d’altri. Això era veritat. Però la seva actitud era prou significativa, el senzill fet d’haver escollit viure allà i no al seu poble nadiu ni a la fonda del port, de fer-ho després de salvar els obstacles que representaven primer la necessitat de rehabilitar la cofurna del far a mig esbucar i, després, superar la prova ben agra d’assumir la solitud total com a plantejament de futur, constituïa un gest de dimensions suficientment expressives perquè ara li fos legítim sentenciar que qui no aconseguia entendre-les sense necessitat de pensar no mereixia mantenir amb ell ni tan sols el vincle ocasional i balder que és propi d’una barjaula de franc. Mesurat amb rigor, trencar amb aquella dona era trencar amb no res, sobretot si es comparava amb la ruptura dolorosa amb la qual, un grapat d’anys abans, havia determinat el seu distanciament de tantes persones i coses que, fins aquell instant, havien estat el seu món.

Comparteix-ho a

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *