Font: Marina Espasa / diari Ara

El mite del bon salvatge de Rousseau ha inspirat nombroses obres d’art -quadres, novel·les, pel·lícules- en què sovint l’ésser que ha viscut al marge de la societat és algú pur corromput pel món dels homes. Però ha plogut molt des del segle XVIII i fins i tot a les planures de l’estat d’Iowa se sap que entre les tiges de blat s’hi amaga el mal o l’egoisme dels homes sotmesos a condicions de misèria extrema. Això és el que va passar durant la Gran Depressió dels anys trenta, els anys en què la Lila, la protagonista absoluta d’aquesta novel·la, va créixer enmig d’un grup de desarrapats, maleïts i saltamarges, sempre sota la cura d’una dona misteriosa, la Doll, amb la cara marcada per una cicatriu. La descripció de la vida comunitària i al marge de la societat és de primera, lírica i eixuta, amb navalles i llàgrimes, i hi ha algunes escenes memorables que descriuen el xoc que es produeix entre la nena salvatge i algun personatge més normal, com una dona que la porta en cotxe i que resulta que és una integrista natzarena.

El conflicte principal es produeix quan un pastor (d’ànimes, no d’ovelles) la recull, xopa per la pluja i “buidada de llàgrimes” en un porxo on ha quedat abandonada. Se l’endú a casa i entre ells comença una relació que de fraternal passa a amorosa, amb casament i embaràs inclosos. Es tracta de material delicat per a una novel·la del 2015: espiritualitat, lectures de fragments dels evangelis, inquietud per situar el paper de Déu en la misèria de la humanitat, però l’escriptora nord-americana Marylinne Robinson (1943) no hi embarranca perquè té molt d’ofici, i ha trenat la cronologia de la història d’una manera molt original: la lectura es manté viva perquè sempre hi ha l’esperança de descobrir un secret original -que no estaria lluny del pecat original- que expliqui què va passar de debò quan la Doll va endur-se la Lila d’una revolada. Les preguntes ingènues però duríssimes que fa la Lila al seu marit sobre tot allò que no entén i les respostes entre divertides i preocupades del pastor formen l’altre atractiu del llibre, que queda potser una mica desequilibrat entre les parts que s’ocupen de la vivor de la vida a camp obert i les que retraten la placidesa de les reflexions sobre Déu de qui, per fi, ha trobat una mica de pau. La traducció d’Esther Tallada, que reprodueix un registre oral incorrecte, sona de meravella.