Font: El Punt Avui / El racó de la paraula / Xavier Serrahima

Viure en un estat i sentir, un dia rere l’altre, que t’hi tracten com un ciutadà de segona categoria, com un estranger, és una experiència que, salvades les distàncies, compartim els catalans i els palestins: potser arribarà un moment que tant els uns com els altres anirem pel món i ho tindrem tot pagat, com pronosticà en Francesc Pujols, però, ara per ara, més que pagat, el que ho tenim, si volem anar per l’estat que, volens nolens, ens ha tocat, és complicat.

Amb aquesta novel·la Sayed Kashua ens endinsa de ple en el món ple de contradiccions, i sobretot de desarrelament, dels àrabs que viuen a Jerusalem. Negligits i marginats pels israelians –“per als autòctons, els àrabs israelians eren tinguts com a considerats mig jueus”– i mal entesos i mal vistos pels habitants dels territoris ocupats –“«¿Fins quan enterraran aquí els col·laboracionistes?, ¿Fins quan?»”–, si volen sortir-se’n no tindran cap més remei que fer-se invisibles: imitar els camaleons, confondre’s amb l’ambient, renunciant a la seva manera de ser. Condemnats, per tant a (mal)viure en un etern i dolorós conflicte de consciència i d’identitat.

Al primer que els cal renunciar, per descomptat, és a l’àrab, la seva llengua pròpia –“L’Aiub, que fins aleshores havia parlat en àrab, va passar en sec a l’hebreu, com si fos la cosa més natural del món”–, atès que l’estat israelià no li reconeix cap mena de legalitat ni validesa, i la considera més una molèstia que no pas un guany, amb la qual cosa no tan sols no podran sentir-s’hi mai com a casa seva –“tots els apartaments on havia viscut a Jerusalem, fins i tot la magnífica casa que havia fet construir […], mai no havi[en] merescut l’epítet de casa seva”–, sinó que acabaran sucumbint, engolits pel joc de les aparences i les mentides.

Perquè, com tots els seus compatriotes, els dos personatges principals de la novel·la, l’advocat i el fotògraf àrabs que van rellevant-se al llarg dels capítols fins a confluir en el final, han anat acumulant tantes i tantes claudicacions –“sempre havia sabut que no era un heroi i que no estava fet per als enfrontaments”–, s’han sotmès i adaptat tan i tan bé a les obligacions –“un tipus d’obligació que les regles del joc entre immigrants com ells els imposaven”– que havien de complir si volien ser admesos (o, més aviat, tolerats) pels israelians, que ja no saben ni qui són: “Seria interessant saber que semblo jo.”

Per a Kashua és obvi que un cop comences a submergir-te en el món de les falsedats, d’aparentar allò que no ets, una vegada renuncies al ser pel semblar, i caus en el xuclador de les mentides –“la biblioteca plena de volums jurídics, més per impressionar els clients que no per consultar-los”–, per més que procuris (infructuosament) fins i tot enganyar-te a tu mateix –“la meva mentida només era per motius de feina, em repetia aleshores”–, caus en un pendent que ja no té tornada enrere. Més aviat o més tard, t’adonaràs que, més que no pas viure, no has fet altra cosa que representar. O el que és el mateix, que no has viscut la teva vida –l’única realment possible– sinó la d’un altre; que has balafiat, de manera miserable i irremeiable, l’única cosa que de veritat et pertany.