Font: Terrassa Digital / Toni Bernabé

La novel·la Olor de colònia, de l’escriptora afincada a Terrassa Sílvia Alcántara, s’ha estrenat recentment com a telesèrie a TV3, concretament els dies 14 i 15 d’octubre. El llibre mostra la vida i les intrigues d’una colònia tèxtil del Llobregat des del 1953 fins als anys seixanta, quan entra en crisi i en un progressiu abandonament.
La sèrie ha estat dirigida per Lluís Maria Güell i, entre el repartiment, hi ha noms tan coneguts com Pep Planas, Maria Molins, Míriam Iscla, Toni Sevilla, Fermí Reixach o Marta Angelat. Hem parlat amb l’autora de l’exitosa novel·la, que fa una valoració de l’adaptació en pantalla d’uns personatges a qui ella va donar vida des de casa seva.

– Han passat quatre anys des que va publicar Olor de colònia, la seva primera novel·la. Com ha paït en aquest temps l’èxit de l’obra i tota la repercussió que ha tingut?
Jo diria que ho he paït força bé. Per una banda la feina que ha representat m’ha pres molt del temps que necessito per escriure, però l’entusiasme i l’acceptació de la gent m’ha fet tan feliç, que crec que m’ha permès guardar l’equilibri.

– Recentment TV3 ha emès la sèrie de dos capítols basada, precisament, en Olor de colònia. Com li arriba la proposta? Quina va ser la seva primera reacció?
Diagonal TV, la productora que m’ho va proposar, va ser molt matinera. Quan encara la novel·la gairebé no havia tret el nas, ells ja es van ensumar que podia ser un producte audiovisual. I pels resultats no cal dir que ho van encertar de ple. La meva reacció va ser d’entusiasme tot i que en aquells moments no em podia pas imaginar el recorregut que tindria la novel·la.

– Com a escriptora, què li ha suposat veure en pantalla les idees que un dia va plasmar en el paper? Ho valora com un complement a la seva feina, com un pas més del llibre…?
Poder veure uns personatges que tu has imaginat com es mouen, com pateixen, com riuen, com ploren – amb l’encert i la professionalitat que ho han fet— és molt i molt emocionant; passa per unes pessigolles a l’estómac, de vegades, per un nus a la gola, sovint… és que… no ho sé explicar. Encara em costa de trobar les paraules.

Qualsevol mitjà que tracti la novel·la amb el rigor, el respecte i la responsabilitat amb què ha estat tractada, sempre serà un pas més i un complement del llibre.

– Expliqui’ns com s’ha desenvolupat la feina amb els guionistes de la sèrie. Ha estat fàcil adaptar l’argument de la novel·la sense deixar detalls pel camí? Quina valoració final li suposa l’adaptació quant al guió? I la sèrie en general?
No, no ha estat gens fàcil. Només de pensar en encabir les 330 pàgines que té la novel·la dins dels 180 minuts del que disposa la mini-sèrie ja es veu que és una feina difícil.

La sort que vaig tenir va ser trobar-me amb un guionista sensible i professional com és el Toni Cabré. Ell és el que va veure clar – amb l’ajuda de l’Anna Fité i la Laia Aguilar— que, el ser una novel·la coral, valdria més treure històries senceres, en lloc de detalls, per poder-nos centrar en les històries principals. Aquesta decisió trobo que va ser un encert.

La valoració que en faig és que tot i les servituds del llenguatge audiovisual, s’ha respectat l’esperit, l’essència de la novel·la. N’estic molt satisfeta del resultat final.

– Convé recordar que Olor de colònia va sortir a la llum per un conjunt de casualitats. És cert que vostè no pretenia editar-la i que la novel·la va passar-se molts anys en un calaix? Hi té desats altres textos inèdits?
Bé, no és ben bé així. Com gairebé sempre en totes les coses importants de la vida hi juga força o molt, la casualitat. És cert que la tenia al calaix, però només feia un any escàs. Però sí que la volia editar. I tant, que la volia editar! El que passava en aquell moment és que no tenia pressa perquè havia perdut una mica la fe en el món editorial. Per sort per mi – i aquí ja hi entra la casualitat de la qual parlava— em vaig trobar amb el Josep Cots, editor de 1984, una editorial que, tot i sent petita, té la capacitat de buscar, flairar i trobar projectes per convertir-los en històries grans.

Uns dels textos inèdits que tenia al calaix, la mateixa editorial ja el va editar el 2011. És: La casa cantonera.

– A nivell personal, com definiria la vida a la colònia Vidal? Vostè hi va començar a treballar als 14 anys. Podem trobar-hi similituds amb alguna de les protagonistes de la sèrie? Alguna de les trames del guió és del tot real?
La vida en una colònia –la Vidal era si fa no fa com les altres— queda reflectida en la novel·la, com ho ha constatat la majoria de gent que hi va viure, en una colònia i ha llegit la novel·la.

És clar que s’hi poden trobar similituds. I potser en uns personatges més que en d’altres. La Cèlia, per exemple, té la mateixa edat que tenia jo en aquell moment. Però les històries que s’expliquen són totes de ficció.

– Es va instal·lar a Terrassa als 20 anys. Com es va adaptar al canvi de deixar una colònia per passar a una ciutat, molt més gran, però també industrial i lligada al sector tèxtil?
Si ara penso en quan tenia vint anys, moltes de les emocions que vaig sentir llavors, ja em queden lluny, però si que n’hi una que la tinc molt present encara i és la sensació de llibertat. De sentir que ningú no et coneix i per aquest motiu no et miren ni et jutgen ni volen canviar la teva manera de fer.

El fet que Terrassa també estava lligada al sector tèxtil em donava seguretat.

– Actualment fa classes d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc. Continua, però, treballant en noves novel·les?
A part de fer classes d’escriptura literària a l’Ateneu Terrassenc també en faig a la Biblioteca Central de Terrassa. I sí, sí, continuo treballant en una altra novel·la, però només puc explicar fins aquí.

Entrevista elaborada per Toni Bernabé