Font: Catalunya Cristiana / Griselda Oliver

Sense alè és l’última novel·la escrita per Josefa Contijoch (Manlleu, 1940). Després d’haver estat guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona i Crítica Serra d’Or, enguany ha rebut, merescudament, el Crexells.

Sense cap mena de dubte, Contijoch és una de les autores de les lletres catalanes contemporànies amb més reconeixement i amb una gran trajectòria com a escriptora. Ràpidament es va saber introduir en el món de la cultura i de la producció literària. Va publicar les seves primeres composicions —escrites en castellà— durant la dècada del 1960 i des de llavors no ha parat. Des de la seva creació, l’any 1992, és membre del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club.

Sense alè és, almenys per a l’autora, més que una novel·la: es fa difícil parlar-ne en poques paraules, crec. Situada en plena Catalunya de la dècada dels cinquanta, és una obra basada en fets reals i narrada amb to autobiogràfic que relata la tràgica i violenta mort d’una amiga. Així mateix ho expressa Contijoch: «Aquell cadàver em va convulsionar. ¿Per què em van abocar a fer un petó al cartronet fred de la galta? Ni ella ni jo no estàvem preparades per a res; menys encara per a la mort.» Aquest esdeveniment marca tant Contijoch que converteix el seu desassossec en el present llibre. L’eix central de l’argument són les Versions en què l’autora exposa les possibles hipòtesis sobre la mort de la seva amiga. I aquí l’autora ens delecta amb un joc entre realitat i ficció, entre què va passar i què podria haver passat, entre la versemblança i la realitat, entre els límits de la ficció i de la no-ficció que, en la present obra, es confonen irremeiablement. Ja ens ho avança al prefaci: «Els fets i les persones que senyoregen aquest text són certament reals. Però ja sabem que la realitat conté molta ficció, que la realitat no deixa de ser pura coincidència amb la ficció il·lusòria.»

Les Versions, doncs, són petits incisos intercalats en una narració ininterrompuda en què l’autora explora els seus sentiments i el seu jo afl ora al més pur estil romàntic: envaint el fi l discursiu de l’argument central i creant una amalgama d’instants i vivències, un retrat vital de les expectatives i les esperances d’una jove per a qui la vida tot just ha començat. I, precisament, el sentit de l’existència i la voluntat reflexiva són els trets que realment caracteritzen aquesta obra: «Quantes vides vivim irresponsablement, intuïtivament o en somnis? i el feix de l’oblit? Tot això deu ser la immortalitat que tant ens deien. Recordar és l’única forma d’eternitat que conec.» Són les pròpies reflexions de l’autora, doncs, aquelles que permeten a Contijoch jugar, crear i, sobretot, cercar la paraula poètica a través del seu jo. Sense alè és una poesia feta prosa.

En definitiva, estem davant d’una obra rítmica, d’introspecció i emoció, però també sensacionalment poètica. Sense alè aconsegueix difuminar la frontera que separa prosa de poesia. Però encara podríem dir més: realitat i fi cció es fonen per conformar un horitzó comú, la lluita personal de cada individu al llarg de la seva trajectòria vital. És en aquest escenari on Contijoch deixa entreveure les expectatives i somnis de joventut, en un moment en què tot encara estava per fer. És, indubtablement, molt més que una novel·la.