Font: Time Out / Gemma Casamajó

Forta, ferma i llarga. Així és La torre mestra, una novel·la que, com les torres altes, no es rendeix i on tothom es pot refugiar: el lector lletraferit i l’esporàdic. Tots dos la beuran amb desfici, es convertiran en ulls que en volen més, passaran un gran gust i acabaran embriagats: alcohòlics de Jennifer Egan. «La novel·la va ser inventada per ser flexible», diu l’autora. I les seves ho són. És una obra mal·leable que barreja novel·la gòtica amb novel·la postmoderna; els esperits amb les metamfetamines; les classes d’escriptura creativa en una presó amb una baronessa del XIX. I amb aquesta combinació el llibre brama brillant i s’enfila. A baix, la història de dos cosins que 20 anys després d’un fet traumàtic, es retroben a Europa en un castell medieval ple de fantasmes. Aixecant una mica el cap, la història d’un jove que mentre compleix condemna en una presó americana narra l’aventura a la seva professora d’escritpura. I més enllà encara, la història d’aquesta professora.

Els tres paisatges es distingeixen molt bé però, també com les torres mestres estan plenes de camins secrets que els connecten i que us deixaran bocabadats. I aquest lligam d’universos allunyats és la gran marca de la casa, el plat fort d’Egan, tal i com ho comprovàrem a El temps és un cabró (Premi Pulitzer 2011), la seva darrera novel·la aque aquí va arribar abans i que convertí els lectors en addictes. Tots els que l’han llegit adoren l’escriptora nord-americana i sostenen les seves novel·les com si fossin éssers vius i les posen a la prestatgeria dels bons llibres on, com en les torres altes, tothom s’hauria de poder refugiar.