Un llibre de viatges singular amb tota la força de la poesia japonesa més sòlida i contundent. Matsuo Basho, en traducció catalana de Jordi Mas López, ens narra un viatge de 53 dies per la zona septentrional del Japó. Un plaer insòlit i poc conegut del mestre japonès.

Edicions de 1984 segueix la seva fórmula discreta i constant d’anar publicant bona literatura en les seves diverses col·leccions. En aquest cas es tracta de “La Clàssica” i de L’estret camí de l’interior, una peça singular del poeta japonès Matsuo Bashô, en traducció d’un dels grans especialistes de casa nostra, Jordi Mas López.
Es tracta d’un peculiar llibre de viatges que detalla 53 dies d’una ruta que va portar el poeta cap a les províncies septentrionals del Japó durant l’estiu i la tardor del 1689, per conèixer en directe els indrets que els autors que el van precedir havien glossat als seus poemes.
Amb aquesta mena de precedent del que avui anomenem rutes literàries, Bashô estableix un diàleg amb els mestres del passat i fonamenta un nou discurs on combina una prosa encadenada i viva que va fent referència a tot allò que veu i sent al llarg del viatge i que es barreja amb els haikus que insereix a l’interior dels textos.
Malgrat la brevetat del text i els poc menys de dos mesos que retrata, “L’estret camí de l’interior” és l’últim dels cinc diaris que va escriure l’autor i li va representar quasi cinc anys de feina, una dada que permet veure el grau de perfeccionisme de Basho a l’hora de treballar.
Jordi Mas, a banda de realitzar aquesta traducció, que s’intueix complexa i elaborada per la manera singular d’estructurar els textos del poeta, és també el responsable d’un pròleg que es converteix en un estudi introductori que funciona a la perfecció a l’hora de situar autor, obra, tècniques i corrents contemporanis. Aquest estudi permet que la lectura final del text sigui molt més rica i entenedora que no pas si la féssim sense aquestes puntualitzacions brillants. Mas dóna fins i tot detalls precisos del procés seguit per traduir els haikus, ja que hauria volgut utilitzar el sistema de comptar síl·labes definit per Carles Riba i emprat per la majoria de poetes catalans, però aquest còmput (4/6/4 amb final femení obligatori) l’hauria obligat a trair l’essència i l’esperit dels poemes de Basho i a crear una continuïtat mètrica entre tots els versos del llibre.
Font: Jordi Cervera