Els que vam tenir el privilegi d’escoltar el recital que va oferir Jaume C. Pons Alorda sobre la seva traducció de Fulles d’herba, de Walt Whitman, tenim la tranquil·litat d’esperit de poder recomanar-lo sense reserves de cap mena. Un de nosaltres va ser Manuel Cuyàs, que va deixar una crònica de l’acte que va tenir lloc a la Dòria Llibres de Mataró, i que us oferim tot seguit. (Fotos cortesia d’Anna Gual)

Per saber si el WALT WHITMAN’S PONS ALORDA TOUR passa pel vostre poble o ciutat, consulteu aquí la llista de recitals que ja estan confirmats.

Fulles d’herba / Manuel Cuyàs / El PUnt Avui

Les llibreries ho han de fer tot per vendre llibres i atraure clientela, i la Dòria ha pensat en uns vermuts els dissabtes al migdia. Dissabte passat va ser el primer. Hi havia olives per picar i un vermut a granel que no vaig tastar perquè abans dels àpats m’abstinc de l’alcohol però que em va semblar excel·lent, sobretot pel fet de ser a granel. Hi havia sifons per servir-se. Sifons autèntics, protegits amb aquella carcassa que els dóna un aire d’escuder medieval o de xemeneia de Gaudí. Feia temps que no en veia, fora de les parades dels brocanters. La Dòria té una secció de discos de vinil, i vaig pensar que els seus propietaris es deuen proveir de sifons al mateix lloc on Leonard Cohen sona amb agulla.

I és clar, perquè no semblés que ens trobàvem en un bar i que havíem anat a la Dòria només a beure, el vermut anava acompanyat d’una activitat literària. En Jaume C. Pons Alorda, un jove mallorquí de trenta anys, hi presentava la seva traducció al català de Fulles d’herba, el famós poemari de Walt Whitman. L’acaba de publicar Edicions de 1984, una casa editorial que no para d’oferir-nos alegries. Aquesta és molt grossa: Fulles d’herba tot sencer, per primer cop en català. El traductor, dret enmig de la rotllana que fa el públic, recita unes pàgines escollides. Ho fa com si li anés la vida i com si s’obrís pas pels carrers de Manhattan a cops de destral. Quan agafem el ferri de Brooklyn sembla que ens haguem d’enrampar. En Pons Alorda ja ens ha advertit abans que Whitman pujava a aquest ferri per carregar-se d’energia. Quan arrenca amb Oh, capità! El meu capità! tots ens hauríem posat en fila darrere seu i l’hauríem seguit pels carrers i les places, si hagués sortit de la llibreria. Pons Alorda recita amb accent mallorquí, cosa que fa que “nau” rimi amb “volau”, una imatge no prevista ni en l’original i en la traducció escrita. Ens explica que ha traduït Whitman amb “deler”, i no sabem si ha dit “deler” o “dolor”. Deu ser les dues coses. Whitman va trigar deu anys per completar Fulles d’herba. Pons Alorda, quatre més per traduir-lo. Quan declama el poema que clou el llibre, escrit quinze dies abans de la mort del seu autor, Pons Alorda ens confessa que el va traduir plorant a llàgrima viva. “Whitman se’m moria, mirau com se’m moria.”

Jo, per no perdre el sentit de la realitat, estic situat prop del taulell d’embolicar i cobrar. De tant en tant se sent la campaneta de la màquina registradora, de tant en tant les esgarrapades de ratolí de les maquinetes de les targetes de crèdit. Sembla que el vermut literari ha anat molt bé.