Thomas Roch, un científic abocat a la follia, que ha descobert una arma definitiva, capaç de destruccions massives com mai abans s’havien vist; un guardià anomenat Gaydon que no és guardià, sinó un espia amb bones intencions (i narrador en primera persona de bona part de la novel·la), de nom Simon Hart, que s’encarrega de vigilar el científic reclòs en un sanatori; un grup de mercenaris, al servei d’un pirata apàtrida que es fa dir comte d’Artigas, que rapten per ordre seva el científic i el guardià alhora i els condueixen a una goleta misteriosament veloç. I finalment una illa –tòpic vernià–, que tampoc no és el que sembla, on el comte posa a l’abast del científic tot el necessari per crear l’arma total, el Fulgurador Roch.
Lliure a l’interior d’una illa de la qual no pot sortir, el guardià s’imposa la tasca d’impedir que l’arma acabi essent operativa, però no ho aconsegueix. S’anuncia una massacre…
Aquesta novel·la és un al·legat contra la carrera armamentística i els homes que la fan possible, per l’ambició desmesurada de dominar el món i d’enriquir-se immensament. A més d’un segle de distància, una novel·la perfectament actual, ni que pateixi d’un cert patriotisme exaltador decimonònic, que sembla voler rebrotar en aquest principi del segle XXI, novament confús i inconscient entre l’opulència i la inseguretat.
La fama del llibre originà un plet per difamació contra Verne, que l’autor guanyà gràcies a la defensa de Raymond Poincaré, que més tard seria president de la República Francesa.