WHITMAN, AVUI
Xavier Antich / La Vanguardia

Goethe, enormement exportable durant tot el segle XIX, ara ben just es llegeix fora d’Alemanya. Walt Whitman, exportable gairebé des del principi, avui continua sent una figura mundial, però quedarà, amb el temps, confinat als lectors de la seva pròpia llengua, com Goethe?”. Això era el que Harold Bloom es preguntava, inquiet, en el seu tan cèlebre com polèmic El cànon occidental l’any 1994. Bloom està convençut que cap poeta occidental, des de la meitat del segle XVIII, és capaç de fer-li ombra a Whitman: ni Browning, ni Leopardi ni Baudelaire. I, de la seva producció, esclar, en destaca Fulles d’herba, un llibre al qual, per trobar-li equivalent estètic, sosté, cal remuntar-se a Goethe, Blake, Wordsworth, Hölderlin, Shelley o Keats. “No hi ha res tan intens, sublim i directe en la segona meitat del segle XIX, ni en el nostre segle ja gairebé acabat”, sentenciava.

Era l’any 1994. Vint anys no són res, però refer avui la pregunta pot tenir sentit, perquè acaba d’aparèixer, per primer cop íntegra, una fabulosa traducció al català de Fulles d’herba, signada per Jaume C. Pons Alorda, en les Edicions de 1984. Que aquesta obra monumental, imprescindible, colpidora i inoblidable arribi en català, uns cent cinquanta anys després de la seva publicació definitiva, pot ser considerat, sense perill d’exageració, un esdeveniment cultural de primera magnitud. Que, a més, ho faci en una versió impecable, rigorosa, vibrant, intensíssima i absorbent, ja és per tirar coets. Poca broma: l’exigent Jordi Llovet considera que aquesta traducció fins i tot supera la que Jorge Luis Borges en va fer al castellà.

Aquesta edició ha rendit als seus peus la crítica, de manera unànime. I està enamorant lectors i lectores de tota mena i condició, des de fa només dos mesos. Que de Fulles d’herba se n’hagin fet, a hores d’ara, tres edicions, és, realment, insòlit en un panorama cultural com el nostre. Però és que és obrir la primera pàgina i ja no poder aturar-se: tal és el terratrèmol torrencial que provoca encara Whitman avui, gràcies a l’empresa titànica de Jaume Pons. Fulles d’herba, amb això, avala el cèlebre diagnòstic de Calvino sobre els clàssics: “Els clàssics són llibres que com més hom creu que els coneix d’oïdes, més nous, inesperats, inèdits resulten en llegir-los de veritat”.

Aquest dissabte, en què Whitman faria 195 anys, la molt recent i ja imprescindible Llibreria Calders de Barcelona li ha organitzat un recital poètic (18 h) amb Jaume Pons. Jo, de vostès, no m’ho perdria. I si encara no tenen el llibre, no ho dubtin: comprin-ne un tan ràpid com puguin. Si fos el cas que es quedessin sense, se’n penediran tota la vida de no tenir-lo amb vostès. Pocs llibres poden fer tanta companyia. I, si pensen que exagero, obrin la pàgina pel poema L’última vegada que a l’hort varen florir els lilàs i veuran que mai no havien llegit una cosa així. I sabran que mai no l’oblidaran.

PROPERES PRESENTACIONS DE FULLES D’HERBA

Dissabte, 31 de maig, a les 18.00, a la llibreria Calders (Ptge. Pere Calders, 9)