Font: Quadern El País / Francesc Foguet

La literatura de ciència-ficció ens ha regalat dues grans distòpies del segle XX: Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1948), de George Orwell. La primera s’inspira en el sistema capitalista dut al paroxisme, mentre que la segona ho fa en el sistema comunista. La suma de totes dues ens ajuda, també, a comprendre millor el segle XXI. Als ulls d’avui, malgrat les mutacions copernicanes viscudes, 1984 segueix essent reveladora per la dissecció parabòlica de les relacions entre el poder i l’individu i, alhora, per l’anàlisi de l’alienació en un sistema que ho devora tot.

Si la novel·la d’Orwell es recrea en la descripció dels detalls d’un món dominat pel Gran Germà, asfixiant i limitat, l’adaptació que per a l’escenari n’ha fet l’actor, director i autor teatral de San Francisco Michael Gene Sullivan, com és lògic, s’estalvia els preàmbuls i va directament al gra. Focalitza l’atenció en el violent interrogatori a Winston Smith pels membres del Partit i per O’Brien, una escena que situa de seguida el lector/espectador al cor d’un règim dogmàtic i totalitari. I ho combina amb recreacions en temps real d’escenes del passat o del diari de Winston, que volen acovardir-lo o desorientar-lo.

Davant de la incitació a l’odi de l’enemic o l’obligació d’obeir el poder a cegues, Winston ha comès el delicte de crear un espai de llibertat, crítica i dissidència. El seu franc albir ha estat capaç d’atorgar crèdit a la paraula, als sentits més bàsics (l’amor) o a les llibertats més elementals (la d’expressió i la de pensament). A més, ha tingut la valentia de somniar i gaudir de la bellesa. O, fins i tot, d’explorar el passat, fet que topa contra la pretensió del Gran Germà de reescriure’l íntegrament per controlar el present i el futur.

Enfront d’un poder omnipresent, que aspira a homogeneïtzar-ho tot, a dominar-ho i manipular-ho tot, i que imposa l’oblit i el revisionisme històric com a arma de submissió, Winston, en tant que súbdit, ha prevaricat, perquè s’ha vist amb cor d’exercir, en la clandestinitat, el dret a la discrepància i a la intimitat. En un doble sentit, profundament humanitzador: la relació amorosa amb Júlia i la recerca intel·lectual. L’una i l’altra, a la fi, traïdes per la violència extrema i el terror, que anorreen Winston.

L’adaptació escènica de 1984 (que el conegut actor i director Tim Robbins va portar a Barcelona el 2009 i que en català ens arriba en versió de l’escriptor Lluís-Anton Baulenas) parteix no tan sols de l’essencialització obligada de la trama, sinó també de l’alternança de temps, espais, veus i impactes, multiplicadors de l’efecte semiòtic de l’espectacle. Així com aquest joc amplificador té una gran força simbolicodramàtica, també la pren l’ús d’elements clau en la novel·la, com ara el diari de Winston, el petjapapers de vidre o el llibre de Goldstein. Des de l’interrogatori, emergeix el passat “culpable” de Winston, que el duu a ser sotmès a tortura, a fi d’humiliar-lo i tornar-lo a la cleda.

Un dels aspectes que, en el món d’avui, adquireix una dimensió més colpidora és la reflexió orwelliana sobre la pèrdua del matís del llenguatge i, en conseqüència, la uniformització de les idees. Un empobriment catastròfic -causat per la “neollengua”- que limita la polisèmia i la pluralitat. La distòpia d’Orwell alerta, en definitiva, sobre les formes que atenyen la manipulació i l’alienació del poder. I també, a despit de les escletxes inevitables dels sistemes totalitaris, ens prevé contra les dificultats de preservar-hi la humanitat essencial.