El secret d’en Joe Gould
Aquest llibre que sou a punt de llegir és una porta d’entrada perfecta per entendre l’estratègia i caràcter del periodisme mitchellià. Perquè El secret d’en Joe Gould és molt més que la història d’un personatge estrafolari, amb un passat acadèmic excel·lent a Harvard, que vagava per hotels de mala mort i bars del Bowery vantant-se d’haver escrit una obra mestra del saber universal, la Història oral del nostre temps, un manuscrit de més de nou milions de paraules que havia de revolucionar la literatura planetària i que multiplicava dotze vegades l’extensió de la Bíblia.
Joseph Mitchell va ser un confessionari amb potes que buscava tot allò que la gent no vol saber o li fa mandra de conèixer, amb una oïda sinestèsica i una prosa mil·limètrica. A qualsevol ciutat del món, hi ha cent mil Joe Goulds que són al nostre voltant i que esperen un cronista que els aturi i els escolti, car és en els racons més sòrdids de la humanitat on la literatura s’agrada i aflora. Mitchell escoltava, caminava i preguntava, i ordia un periodisme que, dissortadament, avui és una autèntica ciència-ficció. Després de llegir aquest text immens, ai las!, només ens queda la nostàlgia. La nostàlgia que va fer callar en secret Joseph Mitchell abans de convertir-lo en un clàssic. I ara gaudiu, camineu i escolteu com parla la ciutat.
Del pròleg de Bernat Dedéu
LECTURA BREU
En Joe Gould és un homenet rialler i demacrat a qui, des de fa un quart de segle, es considera una celebritat en cafeteries, tavernes, bars i locals de mala mort de Greenwich Village. De vegades presumeix amb certa ironia de ser l’últim bohemi. «Tots els altres s’han perdut pel camí», diu. «Alguns ja són a l’altre barri, d’altres al manicomi i d’altres al sector de la publicitat.» No és que en Gould visqui sense preocupacions; pateix el turment constant del que anomena «les Tres Xacres»: manca de casa, fam i ressaques. Dorm en bancs d’estacions de metro, a terra en estudis d’amics i en albergs de mala mort del Bowery. De tant en tant camina amb pas feixuc fins a Harlem per anar a un d’aquells establiments coneguts com a «Extensions del Cel» que porten els seguidors del pare Divine, l’evangelista negre, on l’allotgen una nit per quinze centaus. Fa un metre seixanta i poques vegades passa dels quaranta-cinc quilos. No fa gaire li va explicar a un amic seu que no havia fet un àpat com cal des del juny del 1936, quan va anar a Cambridge per assistir a un banquet dels graduats de Harvard del 1911, promoció de la qual és membre. «En matèria de privacions», diu, «sóc la màxima autoritat dels Estats Units.»
Col·lecció
Mirmanda, 180
ISBN
978-84-16987-38-2
Traducció
Griselda García
Llengua original
Anglès
Pàgines 192
Preu
17,50 €
RECULL DE PREMSA I MITJANS
Marina Porras / El nostre secretVilaweb / tast editorial
David Castillo / La República
Jordi Garrigós / Ara Llegim
Pere Calonge / El trapezi
Àlex Susanna / El Mundo
Carles Geli - El País
La Veu - Joan Belló
Comparteix-ho a
Nascut en un entorn rural proper a la vila de Fairmont (Carolina del Nord), Joseph Mitchell arribà el 1929 a Nova York —l’únic personatge de tota la seva literatura periodística—, on començà a escriure cròniques alimentàries sobre els aspectes més estrafolaris de la vida a Manhattan en diaris avui desapareguts com ara The World o el New York Herald Tribune aprofitant-se de l’ambient decadent i sòrdid que havia provocat la depressió econòmica del crac borsari i les seves consegüents escenes de misèria. Tres anys després, l’editor i periodista del The New Yorker St. Clair McKelway el fitxà com a redactor al setmanari on va treballar fins a la seva mort i Mitchell es va convertir així en un dels principals escriptors americans del segle xx.