Font: Pere Antoni Pons / Diari Ara

Si fa un any haguéssim elaborat un hit parade amb els projectes editorials més vegades frustrats i més ansiosament esperats de la literatura catalana, la Poesia completa de Blai Bonet ben segur que hauria tret el cap entre el top 3. Després de quinze anys fent tombs per un inquietant purgatori preeditorial, el projecte per fi s’ha concretat, gràcies a la gosadia d’Edicions de 1984 i a la feina dels professors Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol, que han preparat una edició crítica tan solvent com exhaustiva. El volum, una bèstia imponent de 1.374 pàgines, inclou els dotze llibres publicats en vida per Bonet, els dos reculls que va deixar inèdits, “les poesies que són variants prou diferenciades de les poesies d’aquests reculls” i tots els poemes inèdits o publicats esparsos que els curadors han trobat als arxius que han consultat. El llibre, que es completa amb un interessantíssim pròleg de Margalida Pons, posa íntegrament a l’abast dels lectors un dels poetes més personals i influents de la literatura catalana.

Tot i que als llibres inicials de Bonet, Quatre poemes de Setmana Santa (1950) i Entre el coral i l’espiga (1952), encara s’hi nota l’empremta innocent de l’anomenada Escola Mallorquina o, en el millor dels casos, es veu que són clarament epigonals d’un cert tipus de poesia pura -Guillén, potser Valéry-, ja s’hi perceben una vivor i la força primigènia -germana d’Homer i d’El càntic dels càntics – que seran una constant en la seva obra, sempre eriçada d’energia, bategant de plenitud. És, en qualsevol cas, amb els tres llibres següents – Cant espiritual (1953), Comèdia (1960) i L’evangeli segons un de tants (1967)- que Blai Bonet troba una mirada i una veu inconfusibles, de savi rústic electritzat pel llamp d’una mística radicalment terrenal, amb rampells de profeta apassionat -“He estimat com un segle d’homes imperiosos”- i amb una aclaparadora facilitat per unir estats d’ànim i concepcions existencials aparentment irreconciliables: la religiositat transcendent i el desig eròtic, la malaltia i el vigor, l’angoixa i la gràcia, la comunió amb la naturalesa i la brutalitat de la realitat històrica…

‘No tengueu por’

Referint-se només al tema religiós, Margalida Pons resumeix bé les dualitats -i pluralitats- constitutives de la poesia de Bonet, per a qui el que és sagrat, diu Pons, està sempre “entravessat de suburbial”, i el que és sublim, “empeltat de casolà”. Un exemple seria aquesta apel·lació a Déu: “La teva suavitat de melicotó. / Oh, nosaltres, els agres, no parlam de res més / que de la teva suavitat de melicotó”. O, encara més evident, quan esmenta el “Senyor concret, demòcrata de mot, / que fa municipal l’eternitat”. Més radicals són els poemes -per exemple Crist de Port-Royal, memorable- on exposa una concepció de la religió -“No tengueu por”- enemiga de la submissió nacionalcatòlica i on instiga tots aquells que el llegeixen a una peculiar beatitud revoltada: “La pau no té res a veure amb la tranquil·litat”. Mestre de la sentenciositat, la capacitat de Bonet per generar versos fulminants, plàstics i densos, sembla inexhaurible: “Ningú no té permís per a creure que sigui veritat / el que un carnet d’identitat diu d’una persona”. O encara millor: “L’odi és l’amor del mal”.

Igual com quatre dels seus pares lírics -Whitman, Neruda, Vallejo i Pasolini-, el poeta Blai Bonet és un individu que diu veritats col·lectives. “Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar”, es lamenta en un vers que resumeix un temps, un país i una misèria. És, sobretot, als llibres dels 70 i 80, començant per Els fets (1974) i acabant amb Nova York (1991), aquells on Bonet s’implica més en la seva època i més assumeix la veu dels seus coetanis. El resultat és, segons la prologuista, una “tendència a l’escriptura de gran format” i “la concepció del poema com a manifest”. De vegades fulgurant, sempre desbocat, en ocasions simplement verborreic, no és casual que el Bonet dels 70 esmenti sovint Ezra Pound. I no és casual, tampoc, que el millor Bonet reaparegui sota la forma cenyida dels sonets, escrits l’any de la seva mort. Irregular com tothom, però magmàtic i majestuós com pocs, Blai Bonet va ser, i continua sent, un poeta imprescindible.