Jordi Lara és autor de Papallones i roelles, d’Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Mística Conilla i de la novel·la Sis nit d’agost. Últimament se’l pot veure al programa escrit i dirigit per ell mateix, Il·luminats, els divendres a mitjanit al Canal 33. A banda de la narrativa, Jordi Lara ha experimentat amb la cinematografia. Quan va haver publicat Una màquina d’espavilar ocells de nit, per exemple, va decidir que filmaria totes les imatges que li havien vingut al cap mentre escrivia la novel·la i que finalment no va arribar a escriure. Així va produir Cinematografia submergida a la novel·la Una màquina d’espavilar ocells de nit. . També ha escrit i dirigit la pel·lícula Ventre blanc, i ha participat d’exposicions videogràfiques relacionades amb la seva obra escrita. Imatge, prosa, cinema. Només queda la poesia, però diu que ja s’hi posarà de gran.

Júlia Bacardit: Parla’m d’Il·luminats. Vas triar tu els personatges que apareixen?

Jordi Lara: Sí, però no tothom a qui ho vaig proposar em va dir que sí; és un programa que exigeix molta implicació per part del convidat: és una nit sencera, és estar disposat a ser personatge d’una faula. No és venir un dia a plató per respondre quatre preguntes i llestos.

Són entrevistes assajades? Hi ha un guió pautat?

De fet, el plantejament primordial del programa potser no és tan fer una entrevista com crear una faula, un atmosfera o un joc oníric en el marc del qual la conversa sigui diferent del que solen ser les entrevistes televisives. El convidat i jo ens emplacem en un joc de ficció i això ens permet furgar en la realitat amb uns altres guants –de fet, és el mateix trànsit que proposa la literatura. També escric un veus en off molt literàries, gens televisives. En Xavier Albertí i jo, per exemple, ens fiquem amb frac a les clavegueres de Barcelona per fundar la República Subterrània de l’Art, parlem del que és l’art, se’ns apareix l’esperit de William Shakespeare… El format va sorgir perquè jo volia entrevistar l’Enric Casasses però l’Enric es feia el ronso amb la tele. I li vaig dir: i si fem una gamberrada i la gravem? Assaltem amb nocturnitat i poesia la Biblioteca de Catalunya. De fet, jo ja havia fet força accions performatives d’aquesta mena i les havia gravat. I ell s’hi va avenir.

Una obsessió per crear llocs: hi era a la Cinematografia submergida d’Una màquina d’espavilar ocells de nit, en què et fiques dins de l’orgue. També en la faula nocturna d’Il·luminats en què passes la nit al Camp Nou amb la Sol Picó.

Sóc un animal petit i fràgil, el lloc on sóc m’afecta molt anímicament. Abans m’agradava molt el recolliment, les ombres, em tancava a llegir als confessionaris de les esglésies on anava a tocar l’orgue. Ara també però als matins necessito airejar-me, el sol i els amics.

Al capítol-faula amb Roger Mas parlàveu de si la gent de Solsona és gaire diferent de la de Barcelona. Concluíeu que no gaire, que cada cop uns i altres ens assemblem més. I tot i així, el teu català escrit no té res a veure amb el català aigualit de la prosa barcelonina. Tens un ventall més ampli de vocabulari que la majoria.

Sincerament, és una cosa que jo no percebo que sigui gaire excepcional –excepcional d’excepció, eh. Per una banda, no trobo que com a autor jo sigui una excepció. Per l’altra, no en soc tan conscient, d’això. Jo m’he trobat escrivint en la llengua de ma mare, la que he mamat, i una mica també les llengües dels autors que he llegit; però sobretot la llengua de ma mare, una vigatana de tota la vida amb arrels a Vilanova de Sau i a les Guilleries. Però no ha estat una aposta cap a re, ni tinc la sensació de remenar una cosa exòtica. Del que sí que m’he adonat és que et pots fer una veu barrejant registres, i si t’hi exercites, funciona. En una mateixa frase puc usar l’argot dels Vic dels vuitana i la llengua de Carles Riba i sento que funciona si tot tendeix a la riquesa de la naturalitat. Dit això, naturalment jo com a escriptor reivindico que la literatura és llengua en tensió amb el món. La literatura és la llengua intentant dominar el món i els que l’habitem (les persones) en tota la seva complexitat. A mi m’interessa la literatura que té al centre d’interès en aquest combat. Hi ha llibres que semblen escrits al marge de la llengua: sembla que la llengua els faci nosa.

Què fa, un guionista de TV3?

Quan vaig començar a treballar a la tele va ser una experiència preciosa, creativa, estimulant. Sobretot perquè obríem camins, que era la comunicació de la música i la dansa d’arrel, molt colgada de perjudicis, i teníem la llibertat de ser televisió marginal. Recorríem el país… sempre m’ha agradat, voltar. Ja ho havia fet com a músic i a vegades penso que fer de músic era una excusa per recórrer el país.

Queda claríssim, a Una màquina d’espavilar ocells de nit 

La tele també em va ensenyar a provar patrons narratius. Quan has escrit mil reportatges a la teva vida t’obligues a provar coses noves per no avorrir-te…Com ho narraré, això? Potser això em va acabar de decantar per la narrativa, perquè quan vaig començar a la televisió sobretot havia escrit poesia.

I en canvi la poesia és l’únic camp que no has conreat.

Però ho faré. De fet, tinc publicat un llibre de poemes “Pux orelluda”, de l’any 93, amb l’Editorial Emboscall, no es troba. Però sento que hi tornaré. Quan sigui vellet escriuré poesia i tornaré a fumar, ha ha…

Detecto un canvi entre la prosa Una màquina d’espavilar ocells de nit i Sis nits d’agost. La prosa de Sis nits potser és més austera (en el bon sentit de la paraula); la d’Una màquina d’espavilar ocells de nit és més explosiva.

No he estat gaire conscient d’aquest canvi, però ara que ho dius ho puc compartir bastant. Diuen que els pianistes joves, quan comencen, el que volen és tocar ràpid, lluir virtuosisme, l’eina se’ls emporta, i a mesura que envelleixen els tempos es ralenteixen… Riba ja deia als poetes joves que escrivissin llarg, que després ja tendirien a necessitar menys per dir més. De fet, el silenci és la culminació de tot, en música. El mateix per a la literatura. Però en aquest cas no és només això, o no és sobretot això. Sis nits d’agost necessitava un altre to: necessitava que tingués l’aparença, només l’aparença, de llibre periodístic o detectivesc, perquè més aviat és un thriller místic i tenia dos reptes: fer d’una mort concreta, la de Xirinacs, una reflexió sobre totes les nostres morts; l’altre repte era com explicar una història de no-ficció que tingués la incertesa i l’alè universal de la ficció.

La primera novel·la és Papallones i roelles, inspirada en el coreògraf i ballarí Salvador Mel·lo. A Sis nits d’agost la figura és Xirinacs. Creus que és pels personatges, que els personatges t’inspiren a escriure?

Em penso que no. Però és veritat que la realitat ja et dóna el fang. Només li has de donar forma.

Xirinacs és una figura molt política però tu no vols fer una novel·la molt política, vols parlar de la mort

Sempre dic que si el protagonista real d’aquesta història no hagués sigut Luís Maria Xirinacs jo ho hagués tingut molt més fàcil, per escriure aquest llibre, perquè no hi hagués hagut de vèncer tota una colla de prejudicis, en positiu o en negatiu que la gent té sobre Lluís Maria Xirinacs. Llegit aquí, a Catalunya, que sempre ens agrada practicar un cinisme una mica planià per fer-nos el lúcid descregut –això ve de pagès -, Xirinacs desvetlla suspicàcies. Però el llibre no va per aquí. Xirinacs és el protagonista, però no és el tema del llibre. La pregunta central és perquè ho fa i el tema és la mort, els significats que pot adquirir la mort si és que en té algun, potser no en té cap. La reflexió genèrica universal que ens afecta a tots jo la reflecteixo amb el cas d’un home concret. Passa que aquest personatge concret està molt connotat en aquest país. Però per a un lector francès, per exemple  això no tindria cap importància, i la història d’aquella mort és fascinant… Però

Xirinacs és junquerisme.

Ni puta idea. Jo no el vaig conèixer Xirinacs, ni en sóc adepte. Pero està clar que era un home que s’hi va jugar molt i que va intentar obrir camins. No hi ha gaire gent que ho pugui dir, entre els que arrufen el nas.

Ho dic en el sentit bo i en el dolent, en el que té de constant redempció i en el que té de poc pràctic, inútil, venen ganes de dir-li: vol dir, que servirà de res, tot això? És èpic, però què aconsegueix?

Amb això tens raó. De junquerisme no en parlaré. Un dels plots narratius del llibre és que el narrador llegeix els dietaris de Xirinacs i s’adona que Xirinacs dóna quatre o cin raons, per morir. Diu que vol morir per donar-se als altres, per reivindicar els pobles oprimits de la terra (no només els països catalans), per estar més a prop de Jesús, perquè ell era creient, i per la natura, presonera nostra – és també com un acte d’ecologia, morir-se integrat a la natura és un acte de màxima ecologia. Totes aquestes raons, el narrador les llegeix i pensa: “xato, per fer tot això no cal que et moris”. Si vols integrar-te a la natura, si vols lluitar pels pobles desafortunats de la terra, si vols estar més a prop de Jesús pots fer qualsevol cosa, no cal que et moris. Al narrador del llibre no li convenç aquesta explicació que el mateix Xirinacs dóna. I d’aquí ve la novel·la. D’aquí i de la necessitat de buscar un nom per a una mort que no en té, que no és ni suïcidi ni una mort natural.

Tenia fe i creia que aniria a algun lloc millor?

No, no, no, no, Júlia, no… Perquè ell arriba un moment que li diu a la seva germana (quan la seva germana està a punt de morir-se): “Després de la mort no hi ha després”. És un cristià tan sui generis, tan liure, que no creu en un més enllà. Creu que el missatge de Jesús ens fa servei en aquesta vida: el bé, la no-violència, l’amor. Ara bé, no creia en un paradís.

Un motiu menys per voler morir-se: les místiques com Angela da Foligno tenien una fe cega que justificava el seu donar-se per complet a la divinitat.

O el mateix Verdaguer, que deia ‘jo soc un desterrat del paradís, quines ganes que tinc de morir-me i arribar-hi i veure vostra faç immensa’, bé, això de la ‘faç immensa’ qui ho deia era Maragall. Però no és el cas d’en Xirinacs; Xirinacs és un creient místic que no creu en el Més Enllà.

Verdaguer. Creus que no l’estimem prou?

Hi ha una generació a qui els ha costat. Es preguntaven: què em pot explicar a mi un capellà del segle XIX? Però resulta que aquest capellà del dinou ens parla meravellosament bé de les mateixes coses fonamentals de l’existència que també ens preocupen a nosaltres, l’amor, el desig, el poder, el pas del temps, que també experimentes tant si eres capellà com no, i sigui quina sigui l’època que t’ha tocat. Els artistes joves més intel·ligents –vull dir, sense prejudicis i amb una ment més oberta- ho saben i s’hi han acostat. Gent com en Roger Mas, l’Arnau Tordera…

També has fet pel·lícules, com Ventre Blanc o com la Cinematografia submergida a la novel·la Una màquina d’espavilar ocells de nit. La ‘Cinematografia’ em va entusiasmar pel fet que són imatges que vas tenir el cap mentre escrivies la novel·la però que al final no vas incloure.

Sempre dic que la cinematografia és la poesia que no he escrit, i la narrativa és el cinema que no he rodat, però el que està clar és que una cosa alimenta l’altra. Et poso un exemple molt planer: la gent ja no utilitza bloc de notes; si veus una cosa que t’inspira li fas una foto. El bloc de notes de l’escriptor s’està transformant amb un bloc d’imatges de l’escriptor. Quan vaig acabar Una màquina d’espavilar ocells de nit jo hi havia moltes coses que volia explorar. Perquè eren escenes que no havia acabat d’incloure a la novel·la però que jo pensava que podien rendir més, i em vaig preguntar ‘per què no portar-les a la realitat i veure com rendeixen?’. Alguna cosa que jo he provocat per manera d’ensenyar les costures de la realitat, jo he provocat una situació, la rodo i d’allà en surt un relat que jo he escrit, es converteix en literatura. Una cosa porta a l’altra, tot és fet creatiu. Em sap greu, de vegades, que em prenguin per dispers o tastaolletes, aquesta dèria per etiquetar-nos, per convertir-nos en un segment de mercat o endreçar-nos en un aparell crític previ a tot. La meva literatura està profundament influenciada pel fet d’haver estudiat música; amb la imatge hi tinc un relació més intuïtiva, però jo vaig ser músic i això m’ha permès extrapolar alguns coneixements i aprenentatges de la música per portar-los a la literatura. Per esmolar, per afinar sobretot la intuïció creativa.

Què ens dona una cosa escrita que no ens donin les imatges? Quin és, el plus de la literatura?

L’element germinal: la llengua barallant-se amb el món i les persones. Abans de continuar per aquí voldria aclarir que una cosa és la literatura i l’altra és una cosa que et venen com a literatura i no ho és; i una cosa és el cinema i l’altra és una cosa que ens venen com a cinema i no és cinema. La literatura és la llengua posada en tensió davant del món i de l’ésser humà; el cinema és la imatge en moviment posada en tensió i en reflexió, la imatge en moviment que pensa el món i l’ésser humà. Ho dic perquè veig moltes pel·lícules que podrien ser novel·les i novel·les que podrien ser pel·lícules, que no té cap importància, m’entens? En canvi a mi m’interessa el cinema que només pot ser cinema, que és imatge que pensa; m’interessa la literatura que només pot ser literatura, perquè en aquest cas el centre és la llengua i en l’altre cas és la imatge que pensa.

Deies en alguna entrevista que quan escrius la màgia ha de passar a través teu. Això és a les antípodes de la filosofia d’escola d’escriptura, segons la qual el que cal és anar treballant una bona trama. Tu dius que no, que ha de passar alguna cosa màgica, a més; no ho acabo d’entendre, però tot i així hi estic d’acord. 

A mi m’agrada un text que he escrit quan, després d’haver passat una petita quarantena, el llegeixo i penso: “això no ho he escrit jo”; és més: “això jo no soc capaç d’escriure-ho”. Quan em sento incapaç d’haver escrit allò que he escrit, llavors allò em fa trempar. Si no és només producte de l’ofici, feina d’oficinista. L’ofici és necessari i de fet, es descura massa; però després has de deixar una porta oberta al misteri. Sempre penso que allò que fa diferent un creador a un altre és una cosa que el mateix creador no pot verbalitzar, que no se n’adona, però que el defineix en la singularitat col·lectiva que és l’art. El teu talent principal és una cosa de la qual tu no t’adones. Treballaràs per ser millor, per eixamplar-te. Però allò que et fa la Júlia i no aquesta noia d’aquí al costat és una cosa de la qual tu no te n’adones però que altres sí que ens arriba. D’aquí que per una banda haguem de preservar el que ens fa únics però que per altra banda també n’has de tenir cura. El talent és una mascota que s’ha de cuidar, s’ha de treure a passejar, s’ha d’alimentar. Per això l’únic camí possible per l’artista (que a més a més acaba fracassant, però que és l’únic camí) és la recerca  en un mateix d’aquest talent que no saps quin és. Necessites superar-te a tu mateix, però no saps quina part de tu has de superar. Quin embolic, oi? Però no hi ha altre camí.