JB: Tens un gran amor per Barcelona i pels Pirineus que es reflecteix a les teves novel·les, tant a La veritable història del llibreter assassí de Barcelona com a El carrer dels petons. Aquesta fascinació et ve del fet que eres un marrec de muntanya que va venir a ciutat?

Marcel Fité: Quan hi vaig venir a viure vaig traslladar-me al barri dels oficis, al barri del Born. El vaig conèixer molt de prop. Vaig quedar fascinat pels carrerons i pels noms del carrerons, per aquests noms que t’evoquen oficis. Vivia a casa d’uns parents meus que tenien una lampisteria; voltava per tot arreu i anava descobrint les restes d’aquest món. Així vaig aprendre a llegir les pedres.

JB: I què vol dir, llegir les pedres?

Marcel Fité: Llegir les pedres vol dir que passes per un carrer que es diu ‘carrer de la Sèquia’ i que llavors t’adones que allà hi havia una disposició de pedres que havien estat una antiga sèquia. Caram. I després veus que més enllà hi havia un salt d’aigua. Caram. I al costat del carrer de la Sèquia hi havia el carrer del Rec. I llavors vaig anar lligant coses, però jo de tot això no en sabia res. Vaig descobrir que per allà hi havia passat el rec comtal, que a continuació de la sèquia hi havia les bugaderies, que tenies tota una arquitectura que fa cent-cinquanta o dos-cents anys era viva però que havia desaparegut. I quan algun dia acompanyava el meu oncle lampista a alguna casa per cobrar factures i entrava i veia que allà dins hi havia hagut un safareig… òndia! Tot això ve d’un món gremial impressionant. I vaig quedar fascinat.

JB: Relaciones la descoberta de la ciutat amb l’inici de la teva vida adulta? Quants anys tenies, quan vas arribar a Barcelona des del teu Coll de Nargó natal?

Marcel Fité: Quan vaig venir a Barcelona per primera vegada tenia catorze anys, però després vaig tornar-hi per quedar-me que en tenia disset.

JB: No hi ha memòria històrica reflectida a les pedres, també, als Pirineus?

Marcel Fité: I tant! Són dues històries i el llegat és fantàstic, perquè després vaig descobrir que el que havia estat capità general de Catalunya aquí a la ciutadella (que aleshores ja era un parc, però que abans havia estat una ciutadella) havia aparegut mort precisament al meu poble. I aquest és el lligam de tot plegat. El comte d’Espanya, un personatge truculent i terrible, amagat, havia aparegut mort allà perquè l’havien assassinat mentre s’escapava. I a més jo n’havia sentit a parlar, d’aquest personatge, al poble.

JB: Havies sentit a parlar del comte d’Espanya que fugia dels revoltats en contra seu?

Marcel Fité: Sí. Va fugir de Barcelona i els carlins el van enganxar i el van enviar a la mort, com explico a El carrer dels petons.

JB: D’on neix, la passió pel XIX? Per què t’obsessiona, aquest període?

Marcel Fité: Aquest període em té obsessionat per diversos motius. Un és el que et deia, el món dels oficis, d’una Barcelona molt autosuficient en què es feia de tot: les agulles, els miralls, els vestits, els teixits per fer els vestits, tot. Era una Barcelona molt equilibrada i que en certa manera gaudia d’un gran prestigi. Després també em va fascinar com era el món dels convents, en concret el convent de Sant Francesc. Vaig veure que el convent de Sant Francesc havia estat una peça clau de la nostra història que havíem oblidat: ningú podia ser rei de la corona d’Aragó ni d’Espanya sense passar a jurar les constitucions catalanes al convent de Sant Francesc. Això era així per disposició de Jaume I i ho explico a La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Aquest lloc, desaparegut sota tones de pedra, em tenia fascinat. I pensava que no el recuperaria mai. Vaig buscar documentació, vaig veure com era, vaig veure que era extraordinari. Hi ha un tercer motiu que em va empènyer a escriure aquesta novel·la: el món del llibre. Són els tres eixos de la novel·la: els oficis, el món dels convents i la necessitat de salvar els llibres, perquè els considero una peça fonamental del progrés i el desenvolupament humà que potser en aquests moments està amenaçat.

JB: Per què fas novel·les en lloc de seguir el camí de la història acadèmica?

Marcel Fité: Combino les dues coses. Escric bastant. Sobre els Pirineus escric bastant assaig de recuperació històrica. I la novel·la és una necessitat; de tant en tant vaig recopilant coses i faig novel·les, perquè m’ho passo molt bé fent-les i perquè de vegades em ve de gust escriure sobre el que voldria llegir. Perdona la petulància, però és la pura realitat. Vull llegir sobre el món dels oficis, també per situació personal, perquè vinc d’un món d’oficis; em venia molt de gust passejar-me pel convent de Sant Francesc i per la seva història, i també sento l’imperatiu d’alertar sobre la infravaloració del món del llibre en paper que percebo en l’actualitat.

JB: Per què són tan importants, els convents?

Marcel Fité: Tenien una importància extraordinària, eren l’exemple del poder. Baixaves per la Rambla i trobaves convents a banda i banda. Eren un poder espiritual, però aquest poder és tan opressiu que arriba un moment que per una situació de crisi econòmica la gent es revolta en contra. El convent de Sant Francesc simbolitzava el poder català, que va desaparèixer arran de la rendició i fi del setge del 1714. L’últim rei que hi va fer un jurament va ser Felip V, que és el quart de Catalunya. Després de Felip V van saltar-se aquesta norma, però fins aleshores ningú que no hagués passat pel convent de Sant Francesc era considerat rei, a Catalunya. S’havien de jurar els furs i les constitucions de manera solemne, i fins que no havien jurat no podien entrar a la ciutat de Barcelona.

JB: ETA Hoffman i Flaubert van escriure sobre la llegenda urbana del llibreter assassí de Barcelona, però no coneixien la ciutat com la coneixes tu. Com difereix d’aquestes dues versions, la teva?

Marcel Fité: La seva és una visió molt distanciada, molt europea. Si m’ho permets, molt simplificadora: un monjo de Poblet dolent que va matant gent. Jo intento explicar (també de manera simplificada, perquè la realitat sempre és complexa) tot el que realment va passar en aquell context. Faig un joc entre el que expliquen Flaubert i companyia i el que de debò va passar, tot i que el lector de seguida veu que és una ficció. Del XIX sabem que hi va haver l’Oda a la pàtria, Bonaventura Carles Aribau, tot un seguit de coses. Però el rerefons dels oficis, els convents i les tensions socials s’amaga o es desconeix. Ells en tenen prou amb recopilar una història que evoqui la Barcelona revolucionària, agitada, laboriosa. L’evoquen bé, però hi ha uns fets que no expliquen.

JB: Parles del segle xix però jo la Barcelona els oficis la situo molt abans, ja en temps de la construcció de l’església de Santa Maria del Mar, construïda pels artesans de la zona.

Marcel Fité: És l’epígon, la història del final dels oficis, quan lluiten per no desaparèixer. La Barcelona dels oficis és ancestral, ve de molt abans, però al XIX és quan entra en crisi. Els oficis entren en crisi pels nous temps, i d’aquí neix l’esclat. Els oficis es liberalitzen: eren molt estrictes fins a principis del XIX, i a partir de les Corts de Cadis intenten liberalitzar-los, que vol dir que els gremis ja no tenen tant de control i que tothom pot exercir un ofici, per més que els gremis, com es veu a la novel·la, s’hi resistissin. La liberalització dels gremis es va produir perquè teòricament Espanya exportava molt a Amèrica. Però a partir de 1820 Espanya perd les colònies i es troba amb una pila de gent de la ciutat que té els mateixos oficis sense que ja no hi hagi ningú a qui exportar res. D’aquí va venir l’esclat de la plaça de toros, etcètera.

JB: Això va desencadenar també les cremes dels convents, imagino: en part va ser per la repressió de l’església i en part per la sobrevinguda escassetat econòmica un cop cauen les colònies d’ultramar.

Marcel Fité: Evidentment. La gent que va sortir va causar l’esclat de la plaça de toros no ho va fer perquè trobessin que matar toros fos dolent, eh. Hi havia una crisi econòmica terrible, i per això la gent surt i reben els frares i els convents. Es crema la ciutat.

JB: Per què vas fer que tingués el braç inutilitzat, el protagonista?

Marcel Fité: No ho sé. És una persona que queda impedit per fer l’ofici que li hauria tocat fer, potser també perquè ja s’han acabat, aquests oficis tal com fins aleshores eren. I d’aquesta situació negativa va traient circumstàncies positives, primer condicionat per la família entra a un convent i després es fa bibliotecari. Té un defecte de naixement que li impedeix seguir aquesta tradició.

JB: Quins autors has gaudit més, al llarg de la teva vida, com a lector?

Marcel Fité: De catalans em van sorprendre molt Josep Pous i Pagès (perquè el vaig conèixer en un moment determinat); Rusiñol em va marcar molt, també, però.  sobretot perquè no me’ls havien ensenyat, me’ls havien amagat, a l’escola. En llengua no catalana em va apassionar García Márquez, i també m’agraden obres del Vargas Llosa. En un moment determinat em va agradar molt i molt Dostoevski (recordo que el vaig llegir moltíssim). I després l’Umberto Eco, que m’agrada motíssim, sobretot l’Eco de En el nom de la rosa, que barreja la història, la teologia i la narrativa. Després hi ha Moravia, que em sembla un autor excepcional una mica oblidat; jo trobo que és un gran narrador i l’he llegit molt.

JB: Has fet de professor d’institut durant molt temps. Com relaciones aquests dos oficis que han marcat la teva trajectòria?

Marcel Fité: Ho relaciono moltíssim. Fer de professor et permet conèixer a fons certs autors i et permet haver d’entrar en qüestions literàries interessants des del punt de vista de l’estructuració, de la creativitat, del llenguatge. Això de vegades et fa ser molt autocrític i exigent a l’hora d’explicar-me; en el meu cas també m’ha donat un to molt pedagògic, el d’intentar explicar les coses de manera molt clara. Fer una literatura que s’entengui molt, com feia Moravia i com fan bastant els autors anglosaxons, rebutjar certes formes difícils d’entendre per arribar al lector corrent de manera senzilla. Senzilla no equival a dolenta. Hi ha d’haver una literatura que digui coses i s’entengui; per mi aquesta premissa és clau, i ho relaciono amb el fet d’haver estat en un institut.

JB: Els alumnes són més desagraïts que els lectors?

Marcel Fité: Hi ha de tot. Els alumnes són un reflex del món; hi ha gent que no llegirà mai i hi ha gent que s’entusiasmarà amb la lectura. I per sort hi ha exalumnes que em segueixen i que mantenen el contacte amb mi. N’hi ha que llegeixen per obligació i n’hi ha algun altre que llegeix i que després et demana més sobre tal o tal altre autor perquè li ha agradat molt.

JB: Idees pel futur?

Marcel Fité: Tinc al cap tres novel·les més, si la salut em permet fer-les. Dues seran del segle XX i la tercera se n’anirà cap a l’Edat Mitjana.