L’escriptora estatunidenca Elizabeth Strout reprèn a Llum de febrer  les aventures d’Olive Kitteridge, irascible i inoblidable, que li va fer guanyar el Premi Pulitzer l’any 2009. Només conèixer-la a través de l’obra Elizabeth Strout (Portland, Maine, EUA, 1956), s’enamorarien perdudament d’ella. Sense redempció. Malgrat els espavents i aquesta manera tan seva de ser irreverent i entranyable, la genuïna Olive Kitteridge entrarà als seus cors i no hi haurà marxa enrere.

Olive Kitteridge, la novel·la amb què l’escriptora estatunidenca va obtenir el prestigiós Premi Pulitzer de Ficció el 2009, va arribar a la pantalla a través d’una miniserie d’HBO  amb les interpretacions inoblidables de Frances McDormand, Richard Jenkins i Bill Murray. Va obtenir vuit Premis Emmy. Avui, la seva creadora continua les aventures de l’Olive a la fictícia localitat de Crosby, a l’estat de Maine, al nord-est del país, el Macondo particular de Strout, i reuneix també una pila de protagonistes d’altres novel·les seves aclamades, com Em dic Lucy Barton o Els germans Burgess.

La mestra jubilada, sempre a la corda fluixa i resignada a una vida de contradiccions constants, com qualsevol ésser humà, fa front als últims anys d’existència desitjosa de viure’ls sense que ningú s’hi interposi. Llum de febrer (en anglès, Olive, again) és un cant bellíssim a la vida i la llibertat que deixa el lector amb un mig somriure molt semblant al que pot provocar aquesta claror que ja anuncia la primavera que vindrà.

ENTREVISTADOR: ¿Per què Olive de nou?

ELIZABETH STROUT: Mai vaig pensar que tornaria a escriure sobre l’Olive. Creia que ja havíem acabat. Però un dia, mentre seia en una cafetería, vaig veure com aparcava el seu cotxe davant del port esportiu, que es recolzava en un bastó i que entrava. La imatge era tan clara que em vaig veure obligada a plasmar-la en paper. I aquesta va ser la primera història o capítol que vaig escriure, «La poeta». Quan el vaig acabar vaig pensar: «Bé, mirem com ha arribat fins aquí». I allà era l’Olive, un cop més!

Com pot ser, que milers de lectors estimin tant i de manera tan entranyable a un ésser tan irascible com íntegre i honest com és l’Olive?

Durant tots aquests anys no deixa de sorprendre’m la quantitat de lectors que adoren aquesta senyora, l’Olive. Deu ser per la seva franquesa. Diu el que pensa (gairebé sempre), i és possible que els lectors pensin i sentin el mateix que ella però no s’atreveixin a expressar-ho en veu alta. Potser agrada per això. A més, malgrat tots els seus defectes, és una persona de bon cor. Potser és sentenciosa, sí, però sent curiositat per la vida, rep els cops i segueix endavant. Té una força interior amb la que crec que els lectors també s’identifiquen.

Té la sensació que Crosby és el seu Macondo de Maine, que se suma a aquesta pila de llocs literaris singulars que transcendeixen el que és fictici i real ahora?

He creat Crosby, Maine, perquè ho veig com un lloc precís on viuria l’Olive. Però qualsevol habitant de Crosby té la seva pròpia història, i tot i que no deixa de ser un poble petit, sempre hi ha secrets i coses que la gent desconeix dels seus veïns. Això em fascina. També m’agraden els punts de vista diferents que sorgeixen en viure en un poble petit. Una persona pot veure l’Olive d’una manera determinada, mentre que una altra la veurà d’una manera totalment diferent. I això també passa a la vida real, crec. Els nostres reflexos ens arriben a través de molts prismes de persones diferents. També penso que si un escriptor arriba a atrapar la veritat emocional d’un personatge (en aquest cas, la comunitat), el personatge esdevé universal.

De qui va ser la idea del títol en les traduccions castellana i catalana?

La meva editorial en castellà, Duomo, va plantejar el títol i em va encantar. La versió original és Olive, Again.

Què té d’especial aquesta “llum de febrer” de la qual parla a la seva novel·la?

La llum de febrer de Maine és molt bonica, digna de conservar-la a la retina. Com que estem tan al Nord, aquí la llum pren una inclinació i un angle especials, i porto tota la vida fixant-me en les qualitats de la llum de febrer. Comença a canviar, sobretot al capvespre. No només els dies es fan perceptiblement més llargs, sinó que a l’horitzó s’hi dibuixa una escletxa que s’obre fins i tot quan el sol es pon. És magnífic.

A Llum de febrer apareixen diversos protagonistes d’obres anteriors seves Els ha volgut retre homenatge, reunint-los de nou a Crosby?

Sí. Diversos personatges meus d’altres novel·les apareixen a Crosby, i és així perquè se’m va ocórrer mentre escrivia el llibre. Bob Burgess s’hi ha traslladat amb la seva esposa de Shirley Falls, i és lògic que el seu germà Jim i la seva esposa, Helen, portin el seu net al campament de Maine, perquè això és el que fa la gent de Nova York: portar els nens a Maine a l’estiu. Va ser divertit. I Louise Larkin ja havia aparegut en una ocasió, i havia arribat el moment de donar a la seva filla una història. M’encanta quan passa, quan de manera bastant natural els meus personatges es creuen.

L’amor retrobat de l’Olive amb el professor Jack Kennison sent ja grans i amb una motxil·la d’experiències familiars a l’esquena és una manera de retre homantge a l’amor amb majúscules?

En Jack Kennison i l’Olive Kitteridge i això se’m va acudir mentre escrivia la novel·la d’alguna manera són perfectes l’un per l’altra. Els dos són del tot francs amb si mateixos sobre els seus defectes, i això em va sorprendre. Tant ell com ella són prou valents com per donar-se una altra oportunitat al capítol final de les seves vides. Així estan, enmig de les seves complexitats caòtiques. Crec que és una història d’amor autèntic, perquè sinó què és? Han madurat molt al llarg de les seves vides i ara estan disposats a estimar-se, fins i tot malgrat la motxilla que cadascú aporta a la relació.

El fet que l’Olive es donés a si mateixa una oportunitat i no decidís suicidar-se a la seva primera novel·la llença el missatge que la vida val la pena viure-la fins a les seves últimes conseqüències?

Sí, penso de veritat que en el cas de l’Olive i en la majoria dels casos val la pena viure. Fins i tot quan pensem que som dins d’un pou negre, sempre hi ha esperança. Així ho veig jo. Per moltes voltes que hi hagués donat, l’Olive no s’hauria suïcidat. Ella no és així. És una persona que mira endavant.

Fer d’un personatge de ficció algú de carn i ossos s’aconsegueix molt poques vegades i vostà amb l’Olive ho ha aconseguit plenament. Per què tenim la sensació que aquesta dona és tan real que podríem trobar-nos- la al supermercat?

Crec que (confio en que) l’Olive resulta tan real per als lectors perquè és molt real per a mi. Quan l’Olive apareix a la pàgina no hi ha res que pugui detenir-la. Vaig descobrir-ho al primer llibre. Ella és qui és, i com a creadora la meva feina es sortir del pas i deixar que sigui l’Olive.

Tot i que les seves novel·les tracten temes com el desarrelament, la malaltia, la pèrdua, la solitud o el desamor, totes irradien un sentit meravellós de l’amor a la vida, i ens deixen un somriure a la boca quan acabem. Com ho aconsegueix?

Vull pensar que ho aconsegueixo perquè em preocupo i tracto amb molt d’afecte les persones sobre les quals escric. No emeto judicis sobre els meus personatges, per més que a la vida real sigui tot el contrari i ens estiguem jutjant permanentment; suposo que és natural, la nostra manera de funcionar en el món. Però quan em poso a escriure deixo de banda qualsevol judici, i és molt alliberador. Els meus personatges són qui són, i la gran majoria es comporta de la millor manera possible, com també fem la majoria de nosaltres.

Aquí m’agradaria afegir una cosa que m’ha vingut a la ment en pensar la resposta per aquesta pregunta: el meu pare era un home amb una gran compassió innata. Recordo que quan em van operar d’angines als vint anys venia cada dia a veure’m i s’asseia a parlar amb la meva companya d’habitació, una senyora que tenia càncer i estava molt espantada. I no sé per què, però aquesta imatge m’ha vingut al cap. El meu pare tenia una gran sensibilitat humana: va fer que aquella dona se sentís millor perquè es va preocupar per ella. I crec que això és el que em sorprenia d’ell, que treia l’empatia en els moments més foscos. Ni tan sols crec que ell fos conscient d’aquesta virtut. Però confio en reflectir aquella part d’ell d’alguna manera, d’una manera que, en relatar la veritat, també estigui dient al lector: “Ho veus? No estàs sol”. Aquesta és la meva esperança.

Entrevista original aquí.