Durant aquests dies “covidians”, he llegit Fulles d’herba de Walt Whitman, en l’excepcional traducció de Jaume C. Pons Alorda, publicada per la benemèrita Edicions de 1984, i que ja va per la vuitena edició. Cinc-centes seixanta-nou pàgines plenes d’exultant energia vital, de clams eufòrics, d’admiracions contínues, de l’ús reiteratiu de l’al·literació com a marca literària de la casa. Whitman vol descobrir al lector la bellesa de tot allò que l’envolta, i ens emplaça perquè fixem una mica d’atenció, i que descobrim que tot és admirable. S’estima el proïsme com a ell mateix, i a ell mateix se l’estima molt. Com s’estima les seues amants, i la força sexual amb què les empaita, amador d’incalculable potencial genèsic. Whitman vessa per tots els porus, radiografia el seu país, els rius i les muntanyes, els animalons i els boscos, la mar i el cel. És un cant vibrant a la vida, pletòricament optimista, fins i tot quan descriu la guerra, i explica el seu temps com a infermer en l’hospital de campanya. És un recital al Nou Món, i per les seues planes ressona Thoreau i Emerson, fins i tot Dvorák. Llegiu-lo sencer aquí. 

---

El detall que Stefanie Kremser naixés a Düsseldorf és d’una rellevància menor en algú que ha viscut en 22 adreces de cinc països i tres continents diferents. L’escriptora i guionista en llengua alemanya no és una desconeguda per al lector català: aquí s’han traduït les seves tres novel·les anteriors (‘Postal de Copacabana’, ‘Carrer dels oblidats’ i ‘El dia que vaig aprendre a volar’). Llegiu-lo sencer aquí.