Robinson, Doshi, de Roberto, Strout: articles de Núvol

13 maig, 2021

Els redactors del digital de cultura Núvol han escrit sobre les nostres novetats i us n’oferim un tast. Els virreris de Federico de Roberto, la novel·la sobre la decadència brobònica a Sicília; Jack de Marilynne Robinson, una novel·la sobre l’amor i la gràcia; Sucre cremat d’Avni Doshi, la relació tempestuosa entre una mare i una filla índies; Llum de febrer d’Elizabeth Strout, la continuïtat de la història de la ja mítica Olive Kitteridge, immortalitzada també en format de sèrie televisiva.

Jack i la gràcia

Marilynne Robinson al CCCB | Foto CCCB

Marilynne Robinson al CCCB | Foto CCCB

La segona novel·la de Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 1943), Gilead, va sortir publicada el 2004. Consisteix en una llarga carta que el reverend John Ames escriu al seu fill de 7 anys, en part com a testament (Ames en té 76), en part per narrar-li la seva vida i la dels seus avantpassats. Gilead va tenir un èxit immediat (tant de públic com de crítica –va guanyar el premi Pulitzer de ficció i el National Books Critics Circle Award) i, tot i que Robinson no tenia previst aprofundir-hi, les seves tres novel·les posteriors han seguit explorant el mateix univers rural basat en l’Iowa de la dècada dels 50 del segle passat. L’atmosfera del lloc és inquietant i carregosa, ressona arreu la prosòdia dels predicadors, i els fantasmes de la guerra civil són encara massa densos. Home (2008), Lila (2014), i Jack, que acaba de publicar Edicions de 1984, retornen a les mateixes històries una vegada i una altra per ampliar-les, matisar-les i puntejar-les amb nous personatges i noves perspectives.

Protagonitzades per les famílies calvinistes dels Ames i els Boughton, les novel·les de Robinson –que es considera una protestant liberal– estan plenes de disquisicions teològiques sobre conceptes com la salvació, la gràcia, la redempció o les epifanies. El relat vital que John Ames redacta a Gilead ve marcat per la seva religiositat («Resaré, i després dormiré», tanca la novel·la) i la del seu entorn. No només resseguim els meandres que modifiquen o fixen les creences dels avantpassats del protagonista; també se’ns explica la història que lliga Ames amb un dels seus millors amics, el també reverend Robert Boughton. A Gilead apareix per primer cop la figura del protagonista de Jack, Jack Boughton, el fill esgarriat de Robert: bevedor, mentider, i allunyat de la seva família i del Déu que els protegeix. «Soc el Príncep de les Tenebres», es diu a si mateix, carregat d’ironia.


Federico De Roberto: Retrat d’una desesperació

Edicions 1984 publica Els virreis de Federico De Roberto

Edicions 1984 publica Els virreis de Federico De Roberto

Per Anna Carreras

Els virreis és una novel·la que resisteix el pas del temps. A través de la utilització de tres eines narratives pròpies de la novel·la italiana del segle XIX, això és, un narrador omniscient, un discurs indirecte lliure i un comentari col·lectiu, Federico De Roberto parla del poder d’una aristocràcia decadent, d’especulacions, d’herències, de casaments per interès, d’enfrontaments familiars, de drames, d’hipocresia, d’avidesa desmesurada i de mesquinesa humana. Com que la història és una monòtona repetició, llegint Els virreis mosseguem la rabiosa actualitat de molts aspectes resclosits d’aquesta nostra societat. En De Roberto, però, aquesta indignació moral assumeix, sovint, formes de comèdia.

Federico De Roberto estiregassa tres dècades la seva narració. Concretament, l’acció discorre des de 1855 fins a 1882, és a dir, des dels primers motins pro Savoia i pro unificació nacional de Sicília fins l’assentament del nou règim. Ambientada a Catània, la segona capital de Sicília, Els virreis es desenvolupa durant la unificació italiana en una trama complexa i coral focalitzada en la família siciliana Uzeda di Francalanza, descendents dels Borbons espanyols, inspirada en una família noble de Catània, els Paternò. Cada membre d’aquesta casa té una obsessió, una monomania patològica que els fa de motor vital i que necessiten satisfer peti qui peti. El destí dels Uzeda sempre serà el mateix, com si es transmetés generació rere generació: manar amb diners, fent ús de la violència, des d’una terrible ignorància, amb el doble objectiu de trair i fingir.


Les runes de la memòria

Avni Doshi Edicions de 1984

Avni Doshi

Poc es devia imaginar l’escriptora Avni Doshi (Nova Jersey, 1982) quan el 2012 va presentar un primer esborrany de la seva història que la novel·la definitiva, publicada el 2019, seria finalista als premis Booker 2020 o que es traduiria a més de 25 llengües. La primera edició es va publicar a l’Índia amb el nom de Girl in White Cotton, i no va ser fins a la seva publicació a la Gran Bretanya que va prendre el nom de Burnt Sugar. Edicions 1984 publica en català Sucre cremat, la primera novel·la d’aquesta escriptora de pares indis, nascuda a Nova Jersey, llicenciada en Història de l’Art entre Nova York i Londres i que va instal·lar-se durant uns anys a l’Índia per treballar com a conservadora en diverses galeries d’art. Sense experiència prèvia en el món literari, Doshi va necessitar 7 anys i 8 esborranys per perfeccionar una història que, segons ella mateixa, parla de “l’obsessió, la memòria i els límits del jo”.

L’estil narratiu d’Avni Doshi permet construir els escenaris quotidians sense fer ús de grans descripcions. La narrativa flueix a mesura que les converses i les reflexions de la protagonista construeixen amb naturalitat complexes relacions personals i escenaris que per la majoria de lectors són desconeguts. La ciutat de Pune esdevé així una protagonista més de la història a través del seus embussos de trànsit, els clubs socials i les espècies que condimenten els menjars dels seus habitants. La diversitat religiosa és un altre tret que s’incorpora a la narrativa amb una gran naturalitat, especialment a través de les experiències infantils de l’Antara a les diferents comunitats religioses que comparteixen espai a la ciutat.


Elizabeth Strout revifa Olive Kitteridge

Elizabeth Strout | Edicions de 1984

Elizabeth Strout

Per Anna Carreras

Elizabeth Strout torna a situar l’acció a Crostby, un poblet fictici costaner de Maine on aparentment no hi passa mai res. Buscant el paral·lelisme amb el món de l’art, Llum de febrer seria un quadre d’Edward Hopper, realisme sensible. Ella, experta en focalitzar l’atenció en les dramàtiques vides dels seus habitants, construeix una trama com a pretext per parlar, a còpia de sumar petites escenes quotidianes i monòtones, dels seus grans temes: la pèrdua, el penediment , el pas del temps, la vellesa i la complexitat de les relacions humanes. En aquesta ocasió, l’Olive, seca, esquívola i vídua des de la mort de Henry, el pare del seu únic fill, coneix el Jack Kennison, un professor de Harvard, també vidu, amb qui té intenció de casar-se. El seu serà un amor basat en el desig d’aprofundir en l’altre a través de les converses, les preguntes, els pensaments compartits durant les quasi dues dècades que dura la narració i que serveixen per demostrar que ningú és perfecte. La relació de l’Olive i el Jack dona pas a una obra coral on el que interessa a Strout és la comunitat, la diversitat del microcosmos que és Crosby. Per això cada capítol —cada conte, si voleu, tretze històries entrellaçades— està dedicat a un dels habitants del poble: reconstruint el trencaclosques s’arriba a l’univers sensible que l’autora pretén retratar.

Comparteix-ho a

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *