Us oferim un tast de la novel·la El remei Schopenhauer, en què un prestigiós psiquiatre ha d’afrontar la seva mort propera i revisar la pròpia vida professional; en aquest procés es retrobarà amb l’addicte al sexe Philip Slate, un pacient seu a qui la teràpia no va funcionar i que s’acaba de convertir en psicoterapeuta. Per Slate, el remei de la infelicitat es troba en els aforismes del pessimista Schopenhauer. Una vegada més, l’escriptor i psicoanalista Irvin D. Yalom aprofita la ficció per reflexionar sobre la recerca de la felicitat i el sentit de la vida.

[…]

I heus aquí que per fi la mort ha aparegut a l’escenari, va pensar. Però quina entrada més banal: el teló el va obrir feixugament un dermatòleg grassonet amb nas de patata, amb una lupa a la mà, vestit amb una bata blanca d’hospital amb el seu nom brodat en lletres blaves a la butxaca superior. ¿I l’escena final? Segurament estava destinada a ser igual de banal. Aniria vestit amb el pijama arrugat dels Yankees de Nova York, que tenia a l’esquena el número cinc de DiMaggio. ¿L’escenari? El mateix llit de matrimoni on dormia des de feia trenta anys, la roba feta servir deixada a la butaca del costat i, sobre la tauleta de nit, una pila de novel·les encara per llegir, desconeixedores que mai no els arribaria el moment. Un final dolorós, descoratjador. La gloriosa aventura de la seva vida, es va dir, segur que mereixia alguna cosa més… més… ¿Més què? Tot d’una li va venir a la ment una escena que havia vist mesos enrere en un viatge de vacances a Hawaii. Havia sortit a caminar i, per casualitat, s’havia trobat un immens centre de retir budista, on va veure una noia que recorria a peu un laberint circular construït amb pedretes. En arribar al centre del laberint, la dona es va aturar i es va quedar quieta, meditant. La reacció instintiva que aquell ritual religiós va provocar en en Julius no va ser caritativa; allò li va semblar entre ridícul i repulsiu.

Però ara, en recordar aquella noia en actitud meditativa, va experimentar sentiments més benignes, va sentir una onada de compassió per ella i tots els seus semblants, que són víctimes d’aquest capritx de l’evolució que permet que els éssers humans s’autoconeguin però no els equipa psicològicament per afrontar el dolor que implica l’existència transitòria. I així, al llarg dels anys, els segles i els mil·lennis, hem construït sense parar mecanismes per negar la nostra finitud.

¿En algun moment, qualsevol de nosaltres, o tots plegats, deixarem de buscar un ésser superior amb qui fusionar-nos per poder existir eternament, un manual d’instruccions redactat per Déu, algun indici d’un designi superior, o rituals i cerimònies establerts? I, malgrat tot, en pensar que el seu nom figurava en la llista de la mort, en Julius es va preguntar si algun tipus de cerimònia no l’ajudaria en aquest moment. Va abandonar bruscament aquell pensament com si cremés… Era una idea totalment antagònica al que havia pensat tota la vida sobre els rituals. Sempre havia menyspreat la manera com les religions despullen els fidels de raó i llibertat: els vestits cerimonials, l’encens, els llibres sagrats, els càntics gregorians hipnotitzants, les rodes de pregàries dels tibetans, les estoretes, els mantells i els casquets, les mitres i els bàculs dels bisbes, les hòsties i els vins sagrats, les extremuncions, els caps que se sacsegen i els cossos que es belluguen al compàs de càntics antics, tot el que considerava la parafernàlia de l’estafa més gran i llarga de la història, un joc que confereix poder als dirigents i satisfà en els fidels la luxúria de la submissió.

Però ara, en tenir la mort plantada al seu costat, en Julius s’adonava que la seva vehemència era menys intensa. Potser el que li disgustava eren simplement els rituals imposats. Potser podria arribar a acceptar alguna mena de cerimònia creativa personal. S’havia sentit impressionat pel que deien els diaris sobre els bombers que, davant les Torres Bessones, s’aturaven i es treien el casc en honor dels morts cada vegada que desenterraven un cos nou. Honrar els morts no tenia res de dolent… No, no eren els morts, es tractava més aviat d’honrar la vida de les persones que havien mort. ¿O potser era alguna cosa més que honrar, que santificar? El gest, el ritual dels bombers, ¿no era també un intent d’establir un vincle, de reconèixer que hi havia una relació, un lligam amb cada víctima? En Julius va experimentar en primera persona aquesta connexió pocs dies després de la fatídica consulta amb el dermatòleg, quan assitia al seu grup de suport amb col·legues psicoterapeutes. Els membres del grup van quedar astorats quan en Julius els va donar la notícia del melanoma. Després d’encoratjar-lo que ho expliqués tot, cadascun d’ells va expressar la seva commoció i el seu dolor. En Julius es va quedar mut, i el mateix els va passar als altres.

Dues vegades algú va estar a punt de dir alguna cosa però no ho va fer, i després va ser com si tot el grup s’hagués posat d’acord tàcitament en què no calien les paraules. Durant els darrers vint minuts tots van romandre en silenci. Aquests silencis prolongats en els grups són gairebé sempre compromesos, però aquest en particular semblava diferent, gairebé reconfortant. En Julius va haver de reconèixer, encara que fos per a ell mateix, que semblava «sagrat». Després es va plantejar que els seus companys no només expressaven el seu dolor sinó que també es treien el barret, drets en posició de ferms, honrant tots plegats la vida d’ell. I potser aquella també era una forma d’honrar cadascun la seva pròpia vida, es va dir. ¿Què més tenim? ¿Què més que no sigui aquest interval beneït i miraculós de ser alguna cosa i d’autoconèixer-nos? Si hi ha alguna cosa que cal honrar i beneir és, senzillament, aquesta: el preuat do de la mera existència. Viure desesperat perquè la vida té final, o perquè no té un propòsit superior, un designi implícit, és una grollera ingratitud. Inventar un creador omniscient i dedicar tota la vida a una genuflexió interminable no té sentit. I també és un malbaratament. ¿Per què cal malbaratar tot aquest amor en un fantasma quan hi ha tan poc amor al món? És millor adoptar la solució de Spinoza i Einstein: simplement acotar el cap, acceptar les lleis elegants i el misteri de la natura i continuar vivint.

Aquests no eren pensaments nous per a en Julius, que sempre havia sabut que la vida s’acabava i que es perdia la consciència. Però hi ha maneres i maneres de saber. I la proximitat de la mort l’apropava al saber veritable. No era que s’hagués tornat més savi, sinó que el fet que desapareguessin les distraccions —l’ambició, la passió sexual, els diners, el prestigi, el reconeixement, la popularitat— li brindava una visió més pura. Aquest desinterès, ¿no era la veritat de Buda? Però ell potser preferia el camí dels
grecs: tot amb moderació. Si no ens traiem mai l’abric i ens disposem a divertir-nos, ens perdem una part massa important de l’espectacle de la vida. ¿Per què córrer cap a la porta de sortida abans que sigui l’hora de plegar?

[…]

Igual que a la majoria de terapeutes, li costava no deixar-se afectar pels atacs que habitualment rebia el camp de la psicologia. Aquells atacs provenien de moltes direccions: de les empreses farmacèutiques i de la medicina assistencial, que propiciaven una recerca superficial orquestrada per convalidar l’efectivitat dels medicaments i de les teràpies curtes; dels mitjans de comunicació, que mai no es cansaven de ridiculitzar els terapeutes; dels conductistes, de les hordes de sanadors i cultes de la nova era, perquè tots competien per quedar-se amb les ments i els cors dels afligits. I, per descomptat, també hi havia dubtes des de l’interior: els extraordinaris descobriments neurobiològics moleculars que es donaven a conèixer cada cop més sovint motivaven que fins i tot els terapeutes més experimentats posessin en dubte la pertinència del que feien.

En Julius no era immune a aquests atacs; sovint se li plantejaven dubtes sobre l’efectivitat de la seva teràpia, però amb la mateixa freqüència es tranquil·litzava a si mateix. Per descomptat que ell era un terapeuta eficaç. Per descomptat que ell oferia alguna cosa valuosa a la majoria, potser a la totalitat, dels seus pacients. No obstant això, continuava perseguint-lo el cuquet del dubte: ¿De debò vas ajudar els teus pacients? Potser el que vas fer va ser aprendre a triar els que de totes maneres millorarien per si sols. No. Error! ¿No era jo qui sempre agafava els casos més difícils? Tens els teus límits! ¿Quan va ser el darrer cop que vas anar més enllà i vas acceptar tractar un pacient amb un trastorn límit de personalitat clar o algun esquizofrènic greu o algú amb trastorn bipolar?

Va continuar revisant els historials antics i li va cridar l’atenció la quantitat d’informació posterior a la teràpia que tenia, provinent de visites que li feien per «afinar» algun detall, de trobades casuals amb el pacient o de missatges que li feien arribar pacients nous que els altres li havien derivat. Però, en qualsevol cas, ¿havia aconseguit canviar d’alguna manera la vida d’aquelles persones? Podia ser que els resultats haguessin estat fugaços. Potser molts dels pacients que havien millorat després de la teràpia havien recaigut, i aquesta dada no l’hi havien fet arribar per un simple sentiment caritatiu. També va recordar els seus fracassos, les persones que, com deia ell, no estaven preparades per al grau d’avançat alliberament que la teràpia els oferia. Un moment, es va dir; no siguis tan dur amb tu mateix, Julius, ¿com saps que van ser veritables fracassos, fracassos permanents, si mai no els vas tornar a veure? Tots sabem que pel món hi ha molta gent que madura tard.

Els seus ulls es van posar en la gruixuda història clínica d’en Philip late. ¿Vols un fracàs?, es va dir. Aquí el tens. Un fracàs total. Philip Slate. Havien passat més de vint anys, però encara conservava nítida la seva imatge. Els seus cabells castany clar que es pentinava cap enrere, el nas fi i elegant, els pòmuls alts que suggerien noblesa i aquells ulls verds com les aigües del Carib. Va recordar com li desagradaven, les sessions amb en Philip, llevat d’una cosa: el plaer de contemplar aquell rostre.

En Philip Slate estava tan alienat que mai no se li acudia observar-se per dins; preferia, en canvi, desplaçar-se per la superfície de la vida i dedicar tota la seva energia vital a la fornicació. Gràcies a la seva cara bonica, comptava amb innombrables voluntàries. En Julius va moure el cap d’un costat a altre mentre repassava la història clínica d’en Philip: tres anys de sessions, un gran esforç per relacionar-se amb ell, donar-li suport i curar-lo, totes aquelles interpretacions que no el van ajudar gens a millorar. Era sorprenent! Potser no era tan bon terapeuta com es pensava.