Font: Pere Antoni Pons / Diari Ara

Un home adult que un dia es lleva i descobreix que ha tornat a la seva infantesa en plena dècada dels 80. Un president d’escala a qui el poder que li atorga el càrrec fa que li pugin els fums al cap fins al punt de convertir-lo en un dirigent de maneres megalomaníacament nord-coreanes. Un peu que es revolta contra el cos i la persona -mansoia, submisa- de qui forma part. Un elogi del tabaquisme. Un imminent pare de bessons que es passa les hores jugant a videojocs i negligint la seva companya embarassada. Aquests són alguns dels temes i materials humans que formen els disset contes de Torero d’hivern, el primer llibre de Miquel Adam, responsable de premsa d’Edicions de 1984 i ja amb una trajectòria prou rica dins de la indústria editorial.

Una de les qüestions més recurrents que se solen formular en relació amb el gènere de la narrativa breu té a veure amb si és necessari o convenient que els reculls de contes presentin un caràcter unitari. És a dir, que cada un dels relats tingui un sentit i un valor autònoms però que, al mateix temps, tots funcionin com peces que reforcen -per l’homogeneïtat del to i l’estil, o per la coherència de la paleta de temes i personatges- la personalitat del conjunt. Sigui quina sigui la resposta de cadascú -és una qualitat que, personalment, em sembla convenient, no imprescindible-, és obvi que Miquel Adam ha concebut Torero d’hivern pensant més en el resultat de cada una de les parts que no pas en el tot.

Això no impedeix que la majoria dels contes presentin uns quants elements en comú: una mirada foteta i desmitificadora sobre la realitat; un sentit de l’humor més verbal que situacional; una tirada pel que podríem anomenar realisme delirant, i, també, el recurs -en general ben usat, de vegades hilarant- de la grandiloqüència autoirònica, com quan un personatge a qui li fa mal el peu s’estira al sofà, que de sobte esdevé “una barca sense rems en un oceà de dolor”. Quant a la unitat del conjunt, fins i tot hi ha dos parells de contes explícitament connectats, complementaris. Però són l’excepció.

En general, cada conte va a la seva. D’aquesta manera, podem anar saltant de la història d’amor trista i estranya de Chico estropeado a l’humor imaginatiu i descordat -amb una possible interpretació política- de La presidència i del Relat del mal de peu. I, d’aquests, passar a l’extravagància d’ El barber del meu barri i a les reconstruccions d’experiències més o menys autobiogràfiques – La tomba del vell Vera, La literatura – relacionades amb les risibles bambolines del món literari. Tanta varietat pot fer que el lector es despisti, però gosaria dir que despistar el lector és un dels objectius d’Adam, també quan fa creure que una història apunta cap a un lloc i a la fi la dispara cap a un altre.

De vegades la jugada li surt bé (mitja dotzena de vegades molt bé) i de vegades no acaba de reeixir. Com més clar i definit és el nucli argumental -el retorn al passat de L’home retrospectiu, la culpa per no assumir les responsabilitats adultes de … I l’imperi de l’edat -, més satisfactori és el resultat final. I el mateix pot dir-se com més cenyida és l’estructura que articula la història, per exemple a La vibració d’un gran silenci o al ja esmentat La presidència. En alguns contes – Torero d’hivern, El soroll d’una floreta -, en canvi, la impressió és que ens trobem davant d’un text ben escrit, però confús i descosit.

Torero d’hivern és un debut atrevit -estrafolari amb eficiència-, que segrega un humor dissolvent i que, aquí i allà, està esquitxat de frases incisives, com la que diu que els llibres són nadons que neixen moribunds i que els responsables de premsa de les editorials intenten reanimar “amb massatges cardíacs”.