Elizabeth Strout (1 de 3)

Ja us vaig avançar que la meva preferència per aquesta autora ve de fa un any, amb la seva Olive Kitteridge, i que l’edició del seu últim llibre en català m’ha dut a la seva trilogia sobre una altra personatge, la Lucy Barton.
.
Bé, doncs ja he enllestit el primer, i ha complert, amb escreix, les expectatives. Podríem dir que és la història d’una noia nord-americana d’origen (molt) humil que aconsegueix convertir-se en novel·lista d’èxit, gràcies, en bona part, a la novel·la que tenim entre mans (tot i que va molt més enllà de la metaliteratura). Així, anem descobrint la història a través de la narració de trossos de vida explicats desordenadament. Ho fem, sobretot, a partir dels records dels dies que la protagonista passa ingressada a l’hospital per una complicació en una operació d’apendicitis. Allí, rep la visita de la seva mare -el seu marit d’aleshores i pare de les seves dues filles sembla que no suporta els hospitals-, que viatja des dels seus origens humils, per fer-li uns quants dies de companyia. Això commou la nostra protagonista, tenint en compte que és incapaç de recordar cap gest d’amor per part de la seva mare durant tota la infantesa. A partir d’aquí es produeix la narració d’un vaivé de records, històries diverses, que acaben dibuixant el q ens podem imaginar com la vida de Lucy Barton. Perquè, en l’estil d’Strout, és tan important el q es diu (escriu)com el q no es diu (escriu). I no és en va q cap al final de la novel·la diu (escriu): “Però aqta és la meva història. Aquesta. I jo em dic Lucy Barton”. El punt i final del llibre el posa aqta frase: “Tot el que és vida em fascina” i aquí jo hi podria afegir “i a mi, també, Lucy Barton (Elisabeth Strout)!”.
.
M’agrada la literatura que et posa davant del mirall, que et fa pensar sobre tu mateix -el text és ple de fragments subratllables-, q (re)torna al lector i permet llibertat d’interpretació de la realitat i d’introspecció alhora, al mateix temps q avances en la lectura. Perquè d’història només en tenim una, ho sabia molt bé aquella Sarah Payne -l’escriptora que impartia el curs d’escriptura a què va assistir Lucy Barton.

Elizabeth Strout (2 de 3)

Tot i que a la contraportada parla “d’aquest recull de contes” a mi m’ha semblat una (altra) novel·la de l’Strout, de l’estil però amb el repertori de personatges d’ . Ella no n’és la protagonista, però d’una o altra manera hi és present a gairebé tots els capítols (no goso dir-ne contes, per bé q la majoria funcionarien independents). La narrativa d’Strout sembla que ja ho té això, no explica només una sola història sinó que va arrenglant trossos de vida de personatges entrellaçats. I ho fa amb una veu pròpia (a la qual també hi deu contribuir la bona traducció d’Esther Tallada) i una manera d’explicar que enganxa els qui, com jo, s’interessen, sobretot, per copsar -ja no dic entendre- els misteris de les relacions humanes més o menys banals.
.
L’únic capítol (conte) que coprotagonitza la mateixa Lucy Barton, amb els seus “Germans” (títol del conte), m’ha semblat magistral, i més havent pogut arribar a aquest ́ just després de la lectura d’ . Les altres narracions tampoc m’han deixat indiferent. Crec q és una sort poder llegir la trilogia, aquest n’és el segon volum, de seguit. Això m’hi ha ajudat molt.
.
Ara bé, tractant-se de l’Strout, no us deixeu enredar pel títol, ́ no és un recull d’històries optimistes: de fet, pensant-hi bé, la possibilitat sempre té dues (o més) cares. I és tot aquest ventall de contradiccions de la condició humana que l’autora sap encabir en llibres com aquest.
.
Moro de ganes d’endinsar-me q les pàgines del darrer (i editat recentment) , , per conèixer encara una mica més el món de la Lucy Barton.

Nota al peu de ressenya: Aquest llibre m’ha acompanyat unes quantes hores del meu aïllament per #covid, perquè les circumstàncies també influeixen en la lectura.

Fa pocs dies, una de les meves llibreteres de capçalera preferides (Fe Fernández!) va presentar per aquí una novetat de l’Elizabeth Strout, una autora que vaig descobrir l’any passat i que em va deixar bocabadada -vegeu els meus posts de l’abril de 2021. Vaig posar-me en contacte amb @espolsada, la bonica llibreria de la llibretera, i em va explicar que aquesta novetat tancava una trilogia de l’autora. No us podeu imaginar la il·lusió que em va fer aquesta informació, i el gran (petit) plaer, personal i intransferible, q vaig sentir de saber que em quedaven, encara, tres obres per llegir de l’autora esmentada.

I, com que no tinc espera, em vaig posar al @libelistabooks, i des d’ahir ja els tinc a casa directe des de l’@espolsada. Moltíssimes gràcies, Fe! Imagino que m’ompliran tant com la vida d’Olive Kitteritge l’any passat, i si no fos així, els meus dots d’interpretació litarària no ho vulguin, només per aqt plaer intuït ja haurà valgut la pena.

Aquest text és una recomanació d’una lectora voraç que podeu seguir a instagram aquí.