Font: Albert Forns / Diari Ara

A George Saunders la vida no el tractava bé. Tenia estudis d’enginyeria i un màster en literatura, però li costava déu i ajuda mantenir la família. A més, se li va espatllar el cotxe, de manera que havia de recórrer cada dia en bicicleta els 11 quilòmetres de casa a la feina, sovint sota un temporal de neu. Durant aquells anys, la venjança de Saunders va ser la literatura: estafava l’empresa on treballava i en lloc de redactar informes ambientals, escrivia els relats de Secessiolàndia pel pedregar. “I nosaltres encara -pensava ell, pedalant de tornada-, però com deuen ser les vides d’aquells a qui la vida ha fet misto de debò?” Des de llavors, els relats de Saunders són sempre respostes a aquesta pregunta, a la revelació que a la vida és possible fracassar. I preguntant-se com és que el sistema és tan cruel amb els més desemparats, George Saunders va desenvolupar una connexió especial amb els altres, l’extraordinària empatia que emana de tots els seus relats.

Els protagonistes de Secessiolàndia pel pedregar són el més pobre del barri o el més obès de l’oficina, perdedors de manual. En Llavi Partit, el policia més despietat de la ciutat, només viu pendent de la Senseossos, la seva filla discapacitada. De dia ja pot haver pelat un nano innocent, que a la nit correrà cap a casa per fer riure la reineta del seu cor. El treballador d’un parc aquàtic passa les nits xerrant amb el fantasma del nen que va trinxar a la piscina d’onades, mentre la dona li demana sexe i ell, ocupat amb la conversa interminable, accepta resignat que li acabi fent el salt.

Riure per no plorar

Deia Woody Allen que una comèdia és una tragèdia vista amb la perspectiva del temps, i aquesta ha sigut sempre la fórmula de Saunders: retratar els drames més bèsties des de la comicitat. Una riallada enmig de la situació més macabra funciona com a vàlvula d’escapament, i sovint és l’única manera de continuar llegint, de mantenir el tipus davant l’allau d’ultrarealitat. Tots els llibres de Saunders són divertidíssims tractats dels mecanismes d’abús i dominació en les relacions humanes, i Secessiolàndia pel pedregar no és una excepció: el llibre es podria analitzar perfectament a les facultats de psicologia, perquè cada personatge amaga una neurosi de recepta. Abusananos impenitents i, a l’altra banda, porucs perennes que somien tenir el valor de plantar cara però que mai gosaran agafar el toro per les banyes.

També podem llegir Secessiolàndia pel pedregar com un catàleg de personatges trepitjats que, per sobreviure, es veuen obligats a trepitjar. Els relats són allò de “el pare pega a la mare, la mare pega al fill i el fill pega al burro” en dues localitzacions molt clares: la família, grau zero de la ignomínia quotidiana, i l’entorn laboral i les seves xarxes de dominacions, vexacions i jerarquies. Perquè per a Saunders la feina sempre és un parc d’atraccions. Ho vam veure a Deu de desembre o Pastoràlia [tots ells traduïts per Yannick Garcia], el parc temàtic com la metàfora perfecta: vist des de fora tot és de pel·lícula, felicitat a dojo, però totes les realitats sintètiques amaguen submons més foscos, de relacions malsanes i condicions laborals infectes.