Font: Oriol Magrinyà / El subratllat és meu

«(…) No es pot turmentar l’home gaire temps (…). Si se’l turmenta molt temps, es mor. Se l’ha de turmentar una miqueta i deixar-lo jugar, i després tornar-lo a turmentar…»

Si amb la novel·la russa del XIX entreveiem —nosaltres, occidentals mediterranis— el en diríem l’ànima eslava, amb Platónov ens aboquem a mirar el què volia ser, el que es volia creure que volia ser, l’ànima soviètica, el nou home rus, la nova humanitat sorgida després de la Revolució.

Veiem la fe enmig de la misèria física i moral més absolutes, veiem l’esperança quan no hi ha res per esperar, veiem, intuïm, el despotisme i el menyspreu per la vida i l’individu que havien de venir.

Una narrativa descarnada, amb unes imatges sovint oníriques i plenes de simbolisme, però narrades amb un realisme minuciós que et fan arrugar el front i mig aclucar els ulls com si no volguessis però no poguessis parar de mirar. Com el qui es troba una carronya al marge del camí i vol passar de pressa, però ha de girar-se per saber del cert de quina bèstia devia ser.

Llegir Platónov no és fàcil. Potser perquè ens parla de coses que no arribem a entendre, o perquè força la llengua per expressar una nova realitat que s’estava creant davant dels seus ulls. Platónov és diferent de gairebé tot el que s’havia escrit abans. No és fàcil, però Djian és per mi la millor manera de començar: fa uns tres o quatre anys ho vaig intentar amb Txevengur, i no fa tant amb La Rasa, però no ha estat fins a Djan que he aconseguit entrar de veritat al seu univers narratiu i moral. I val la pena entrar-hi, perquè un cop hi has entrat no t’abandona: aquelles imatges que no has pogut esquivar t’acompanyaran molts dies després d’haver girat el darrer full. I amb Platónov entendràs, un cop més, per què t’agrada tant la literatura.

«El gos observava la gent amb avidesa i tristor. Tenia una esperança fosca i difícil en el desig de menjar-se’ls a tots quan fossin morts. No havia fet un camí directe i aïllat fins allà, sinó que havia seguit el poble guardant-hi una bona distància i s’havia menjat els que havien mort a la sorra, mentre que durant el dia s’havia enterrat profundament a la sorra perquè les àguiles de l’estepa i altres rapinyaires no el veiessin.»

 

Djan. Andrei Platónov. Edicions de 1984, 2015. Traducció de Miquel Cabal

***

«Havien passat prop de deu anys des que el poble djan havia arribat i s’havia disseminat entre plantes d’aigua. Al principi els mosquits havien devorat tant les persones que aquestes s’havien acabat escorxant la pell fins als ossos. Al cap del temps, però, la pell se’ls havia acostumat al verí dels mosquits i havia començat a fabricar un antídot que deixava aquests insectes desvalguts i els feia caure a terra.»

 

Djan. Andrei Platónov. Edicions de 1984, 2015. Traducció de Miquel Cabal

 

LLEGIU MÉS SUBRATLLATS DE DJAN AQUÍ!