Font: Diari Ara
Tot i que gairebé totes les obres més importants d’Elizabeth Gaskell (Londres, 1810 – Holybourne, 1865) han estat traduïdes al castellà, segueix sent la gran desconeguda de la novel·la victoriana, la qual cosa és de lamentar, ja que les seves novel·les són una de les lectures més agraïdes, no perquè fos una autora sensacionalista o s’entregués als baixos instints del lector, sinó perquè poques vegades trobem tanta profusió de vida i veritat com en aquesta mestressa de casa que escrivia a la taula de la cuina de casa seva quan les seves abundants feines domèstiques li deixaven una estona lliure.
Nascuda a principis del segle XIX, el fet que el seu pare fos ministre de l’Església unitariana, una de les més progressistes en la seva actitud cap a les dones, li va permetre tenir una bona educació, cosa poc freqüent en el seu temps. Es va casar jove i va engendrar cinc fills, i potser per això no va debutar a la literatura fins als 38 anys, amb Mary Barton –publicada l’any passat a Alba–, en què descriu l’enfrontament entre els treballadors d’una indústria de Manchester i els propietaris, i que ja avança la temàtica d’una de les seves obres mestres, Norte y sur (Alba, 2005), en què planteja el conflicte entre l’Anglaterra del nord, la de les fàbriques i la pobresa urbana, i la del sud, rural i supersticiosa.
La seva obra més popular fou Cranford (Alba, 2000), una utopia en què la propietat i el govern estan exclusivament en mans de les dones, i en què els homes són una cosa més aviat supèrflua. Va tocar també la novel·la històrica a Los amores de Sylvia (Ediciones del Bronce, 2002), que en l’ambient de les guerres napoleòniques ens mostra una heroïna, la Sylvia del títol, que converteix la seva vida en un desastre per culpa de la seva manca de cultura i instrucció. I és que a banda del conflicte social, un dels temes que més van preocupar a Gaskell fou la necessitat que les dones tinguessin educació, no només pel fet en si, sinó per no caure en el romanticisme betzol que en va portar tantes a la ruïna. Aquest és el tema de la seva novel·la més aconseguida, Hijas y esposas (Alba, 2008), en què enfronta la intel·ligència “il·lustrada” de Molly Gibson, l’heroïna, amb la bellesa buida de Cynthia Kirkpatrick, i aconsegueix un fresc de l’època que poques obres igualen.
La cosina Phillis, la novel·la curta que presenta ara Edicions de 1984 amb una traducció de Miquel Casacuberta que amplifica el fruïment de l’original, ofereix una deliciosa miniatura en què trobem els temes ja esmentats de l’autora anglesa: la fascinació per la instrucció, per la ciència i pel saber –encarnat en la figura de Phillis Holman–, contagiada per l’inesgotable ànsia de coneixements del seu pare. Al seu poble, Eltham, hi arriba un cosí llunyà, Paul Manning, que treballa en la construcció del ferrocarril, i que sentirà una fascinació immediata per la Phillis. El Paul té dinou anys; la Phillis disset. Elizabeth Gaskell ens mostra el creixement emocional dels dos i, sobretot, ens parla d’uns personatges que encarnen la modernitat amb un sentit de progrés que vol deixar enrere els fantasmes de la xerrameca metafísica, com ens diu en aquesta magnífica definició: “Quan un home et parla d’una manera que no entens sobre una cosa que ell no entén, això és la metafísica”.
Poques autores descriuen tan bé la materialitat de l’existència, la contenció britànica a l’hora d’expressar el sentiments, la necessitat que l’home –i en aquest cas, també la dona– sigui l’amo del seu destí, i ens conviden a desconfiar de l’amor, destorb après dels sentiments, i escoltar la raó i la sensatesa, els fonaments d’una societat que ella va imaginar més sàvia i madura que la que tenim ara. Que ningú es perdi aquesta breu joia.