Font: Jaume C. Pons Alorda / Núvol

Edicions de 1984 publica, de bell nou amb molt d’encert, un nou títol dins de la seva col·lecció blanca anomenada “La Clàssica”, que fins ara ens ha recompensat amb títols de molt valor com Un hivern a Mallorca de George Sand, traduïda per Antoni-Lluc Ferrer; El sopar de cendra de Giordano Bruno o La dona abandonada / La falsa amant d’Honoré de Balzac, totes dues amb traducció d’Anna Casassas. Aquesta col·lecció, doncs, vol tornar a posar a l’abast dels lectors una sèrie de títols, des de Matsuo Basho fins a Émile Zola i més, una sèrie d’obres importantíssimes dins de la història de la literatura universal, títols que puguin lluir amb la seva blancor indòmita per a un nou moment i un nou públic devorador. Dins d’aquest espectre, per tant, no podia faltar la perfídia meravellosa d’Ambrose Bierce, un dels escriptors més iconoclastes dintre de la cultura nord-americana.

Segurament esmentar Bierce no significarà res per a qui llegeixi això, de bon començament. No es tracta d’un autor de masses ni tampoc reconegut de forma unànime. Un desconegut, diran alguns. No tant. Ja que ens trobem davant d’un autor molt important, un autor que com Emily Dickinson en poesia va marcar un nou terreny d’ultramodernitat des del nou món del continent nord-americà, i és que Bierce es pot entendre com la baula que connecta l’escriptura europeïtzant d’Edgar Allan Poe amb el que després conrearia H.P. Lovecraft. Sí, un pioner de la primeríssima literatura americana, un obridor de camins novençans. Perquè Bierce és l’autor responsable d’una mitologia submergida que ara, gràcies al fenomen de la sèrie True Detective, està ressorgint a la superfície dels amants d’allò profund, estrany, hipnòtic, curiós i malèfic. Exacte. Gràcies a Bierce gaudim de l’inframón de Carcosa, un espai sobrenatural on els somnis negres, les calaveres irredempts, els assassins en sèrie i els rituals literaris cobren un volum significatiu de terror, estremiment i passió sense fre.

[LLEGIU L’ARTICLE SENCER A NÚVOL]