Font: La Vanguardia
Ningú no hi comptava, amb això. Quan l’any 1990 Victoria Camps va escriure el seu tan justament celebrat llibre Virtudes públicas, assumint que l’ètica sempre serà un mal menor, va escriure: “potser no sabem amb certesa cap a on cal anar, però sí que sabem què és el que no ens agrada i el que no s’hauria de tolerar ni permetre. La funció d’aquesta ètica incompleta és sobretot combatre les faltes d’aquest món”. Des d’aquesta convicció, va dibuixar el que anomenava “virtuts públiques”, que afectaven, deia, “a les accions i decisions que tenen una repercusió en la col.lectivitat o que són d’interés comú” i que, per tant, vindrien a configurar una mena de “requisits sense els quals la convivència no mereix el qualificatiu d’humana”. En va esmentar tres de fonamentals: la solidaritat, la responsabilitat i la tolerància. I en va afegir algunes altres no tan rellevants però considerades també com a necessàries: la professionalitat i la bona educació. En el mateix llibre apuntava una encara actual vinculació entre ètica i política: “com a mínim des de Stuart Mill s’ha repetit que el fi de la política és l’educació dels participants en ella, que la democràcia ha de crear hàbits de comportament, actituds i mentalitats comprensives, responsables, solidàries”. I encara: “diguem-ho ja d’un cop, els membres d’una societat que busca i pretén la justícia han de ser solidaris, responsables i tolerants”.
Si em remeto a aquest llibre tan important en aquells moments, és perquè aleshores érem al cap d’una dècada de democràcia i en ple període d’articulació institucional del sistema parlamentari. I el llibre de Victoria Camps venia a cridar l’atenció sobre les actituds, més que sobre els organismes; sobre l’ètica, més que sobre la política. I aleshores, i això és rellevant, sobretot vist en perspectiva, no semblava necessari cridar l’atenció sobre la decència. Gairebé podríem dir que es donava per suposat. Com si la participació en la vida en comú, a l’hora de pensar en les virtuts públiques d’un sistema democràtic que aleshores s’estava esbossant, no requerís advertir sobre la necessitat de la decència, ja que aquesta, potser, es considerava connatural a un sistema que, precisament, venia a tancar l’episodi de la dictadura i, amb ella, un règim polític basat en l’absència de llibertats i en la repressió sistemàtica, però també en l’enriquiment personal dels “addictes” al règim i dels seus coneguts i saludats.
Què és això de la “decència”? El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la qualitat de decent dient “que obra dignament”. I “digne”, “allò que mereix respecte i estima per les seves qualitats i el seu comportament”. Amb això, dèiem, ningú no hi comptava: apart d’altres virtuts públiques, també ens calia decència. I això, aquestes darrers mesos, és el que trobem a faltar en gent a la qual li haviem suposat aquesta qualitat. Fins ara, la decència era potser quelcom que no calia exigir explícitament perquè es donava per suposat que era un requisit necessari, tot i que no suficient. Ara, sens dubte, haurà de ser el mínim exigible perquè l’experiència ha demostrat, i a bastament, que alguns han considerat que no anava amb el càrrec. Aquest és un canvi essencial: allò davant del qual alguns podien fer com si no hi fos o, pitjor, com si no passés res, ara és literalment intolerable. Si no hi ha decència, en els comportaments de la vida pública, no hi podrà haver res de bo.
Bruce Bégout, el més recent filòsof de la nissaga de moralistes francesos, va publicar l’any 2008 un llibret, més necessari que mai, que ara arriba molt oportunament traduït al català: De la decència ordinària (Edicions de 1984). Què planteja? El tema de la common decency, l’honestedat natural i la presència de qualitats morals en la vida ordinària de la gent normal i corrent, especialment la més humil i senzilla. Una mena de facultat, alhora instintiva i social, de copsar el bé i el mal, i d’adequar les seves accions a la rectitud que, sense massa raonaments, pensen que ha de regir la vida en comú. I potser això és molt saludable de recordar-ho en aquests temps convulsos i depriments: que hi ha multitud de persones decents, incapaces d’aprofitar-se de les circumstàncies en benefici propi, que fan allò que creuen que és el sentit del deure. Que no roben. Que no s’aprofiten del treball dels altres. Que no enganyen sobre el que fan. Que són literalment incapaces de fer allò que creuen que no s’ha de fer. Mai no ocuparan una portada d’un diari. Ni un minut a un telenotícies. Però la dignitat de la vida pública depén de cadascuna d’aquestes persones. I no hi ha possibilitat de bastir una societat justa si no és partint d’aquesta decència que molts practiquen perquè no saben actuar d’una altra manera.
Ara descobrim lladres indecents per tot arreu. Però això no hauria de fer-nos oblidar que el comú dels mortals, escandalitzat pel que aquests dies, i des de fa ja uns anys, sabem, mai no seria capaç de fer coses com les que ara ens deixen estupefactes.
Tot el llibre de Bégout és una reflexió al voltant de George Orwell. I, de forma molt especial, d’una constatació que, en aquests dies, esclara com un llampec de lucidesa: “Hem arribat a un punt en què seria possible aconseguir una millora en la vida humana, però no ho abastarem sense reconèixer la necessitat dels valors morals de l’home ordinari”. Estem envoltats de gent honrada, decent. I el seu exemple ens ha d’exigir ser inclements, fins i tot intransigents, amb els indecents. Abans que ens ensorrin.