Font: Pere Guixà / El País, Quadern

S’explica sovint que, en ser tan breu la història del conte literari modern —una mica més de dos segles, fixen els experts—, els seus autors no formen tant una cadena de transmissió com una taula rodona. Si en aquesta taula s’hi hagués de situar un autor japonès, no hi hauria cap dubte que seria el clàssic Ryûnosuke Akutagawa (Tòquio, 1892-1927).

Segurament, el lector coneix Akutagawa perquè és l’escriptor de qui el cineasta Akira Kurosawa va adaptar dos contes (Rashômon i Dins un bosquet de bambú, tots dos inclosos en l’antologia Rashômon i altres contes que ha publicat Edicions de 1984) per rodar la seva coneguda pel·lícula Rashômon (1950). L’obra d’Akutagawa, desplegada majoritàriament en el conte —i durant les tres primeres dècades del segle XX—, va mostrar sempre interès per recuperar el Japó feudal i, al mateix temps, per captar el pols de la modernitat.

L’antologia de quinze contes que aplega l’edició que ens ocupa, seleccionada pel traductor mateix, Albert Nolla —de referència en literatura japonesa—, respon bé a aquest doble vessant: contes històrics i contes moderns. La segona secció és menys interessant, si és que busquem en un autor japonès la petjada d’una cultura llunyana, exòtica. En l’època d’Akutagawa, ara ja fa un segle, és justament quan neix en la cultura nipona el debat sobre fins a quin punt cal empeltar-se de cultura occidental, i si tractar d’impedir-ho és realment factible (Akutagawa va mantenir una llarga polèmica amb Junichirô Tanizaki, autor que defensava amb braó el manteniment de les pròpies tradicions, fet al qual Akutagawa, ben mirat, no renunciava pas, com notem clarament en aquesta antologia). Després de la Segona Guerra Mundial, impedir aquesta intrusió occidental ja va ser impossible.

Pel que fa als “Contes moderns”, són destacables El mocador i La reverència, i Tardorés, sens dubte, el millor; té ressons de Txékhov, de Sherwood Anderson, de Salinger. El conte ens parla d’un matrimoni insatisfet i de la complicitat ambigua de dues germanes en parlar dels seus marits; l’autor desplega la història amb un subtext que enalteix el conte i l’omple de modernitat. L’enamorament dels joves, el romanticisme enganyós, les vides incompletes o monòtones, vet aquí els temes més recurrents d’aquesta part del llibre.

Al Japó hi ha llargues sèries de contes populars i folklòrics que enfonsen les arrels fins molt enrere en el temps. A la secció “Contes històrics”, Akutagawa rastreja en aquests compendis inscrits en les diverses dinasties clàssiques nipones, i reelabora les narracions que més li criden l’atenció i que poden complaure un lector coetani. L’efecte que ens produeixen avui és singular. Ja hem assenyalat dos contes feudals (aquells que també van fascinar Kurosawa), realment excepcionals, i cal destacar també El nas (no faltarà qui, en el seu punt grotesc, hi trobi la petjada de Gógol), El fil de l’aranya (una fàbula que remet a les paràboles budistes, però sense els filtres edificants actuals) i Farinetes de nyam (relat que, entreviat d’humor, dinamitza l’halo impertèrrit dels samurais). El paravent de l’infern, així mateix, és una història que adquireix la categoria de novel·la curta i que, ara sí, ens immergeix en uns costums plenament japonesos, sorprenents.

És evident que, a fi de donar-nos una visió àmplia de l’obra d’Akutagawa, aquesta edició havia de recopilar els contes de les dues estètiques de l’escriptor, però el lector —tornem-ho a dir— se sentirà força més atret per la secció de contes històrics.