Font: Eva Piquer / Diari Ara

«Trobava als llibres la inèdita manera de sotmetre l’espai. Dominava l’incògnit amb un moviment del dit. El món podia encabir-se en un camp de vocals. Les frases coneixien la meva disponibilitat. M’hauria agradat saber on es corrompien les tintes, on la pàgina inscrivia els seus instants de pell. Hauria volgut tenir els ulls de l’estilogràfica per tal d’anellar, lletra per lletra, les raons de les síl·labes. Jo no era res! Només un nen llegint, però ja sabia el poder del full».

M’ha captivat la prosa poètica d’El revers de l’arena, de Serge Basso de March (Edicions de 1984, amb traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep M. Sala-Valldaura).

Nascut a França, fill d’immigrants italians, Basso dirigeix el Centre Kulturfabrik, una cosa així com el CCCB de Luxemburg. El llibre és un catàleg d’escenes breus d’una infantesa en què les hores es gronxaven a les faldilles de la mare, la por es trobava al fons del celler i les angúnies s’amagaven sota «l’audàcia de les bates grises» de l’escola. Aquell nen que ja coneixia el poder del full patia la síndrome del tinter: n’eren símptomes uns dits tacats de blau. “Reivindicava l’acte d’escriure per rebre la carícia de la tinta”.