Font: Toni Coromina / La Vanguardia

Edicions de 1984 acaba de publicar la Poesia completa de Lluís Solà (Vic, 1940), un extens volum de ni més ni menys que 1.052 pàgines. La recopilació antològica, dividida en dues parts, reuneix un centenar de llibres escrits des del 1958 fins al 2015. La primera meitat conté els poemes que conformaven la seva producció literària fins al 1999, amb el títol ‘De veu en veu’, d’un caire més aviat reivindicatiu; es tracta de construccions llampec (algunes de només dos versos) i d’altres d’una mica més llargues.

La segona part reuneix quaranta-dos llibres inèdits que l’autor ha escrit en els últims quinze anys, d’un caire més reflexiu i amb poemes més extensos. En aquest context, el poeta compara la varietat de formats amb diferents peces musicals: “Hi ha cançons i quartets, però també cants i simfonies. Alguns llibres només tenen cinc poemes i d’altres cinquanta”

Segons Sam Abrams, poeta, assagista, traductor i crític literari nord-americà establert a Catalunya, “Solà és un dels poetes més destacats de la poesia catalana del nostre temps”. Pel poeta vigatà, la seva obra té bones dosis “de reflexió sobre la condició humana, els sentits, l’amor, el país o els paisatges exteriors i interiors; un diàleg a través de la paraula, que és l’horitzó dels humans. La poesia beu de la llengua que et donen a casa i al carrer, i de la llengua que han processat els escriptors. És el cas de Verdaguer, que va agafar les paraules del poble i les hi va retornar carregades de llums, foscors, música i reflexió”.

La poesia de Solà evoluciona, però també fa bucles i retorna sobre els mateixos camins amb aires renovats: “L’ofici de poeta és com estar en terra ferma mirant el mar, que sempre canvia. Tu intentes copsar amb paraules la musicalitat, l’espurneig de les onades, la calma, o el brogit de la tempesta; però mai no arribes a traduir el moment, el mar sempre se t’escapa. I tornes una i altra vegada als mateixos llocs, intentant fer-ho de manera diferent. Fins que t’adones que la poesia sempre és incompleta, perquè el món, els pensaments i els sentiments, canvien. La paraula té una certa insuficiència davant les coses del mon per expressar-ho. No ho mostra tot, insinua, com l’erotisme. Potser aquesta insuficiència a la llarga és un benefici, perquè no ens immobilitza, és una finestra oberta que ens remet a l’horitzó”.

L’escriptor compara la lírica amb una fruita: “La mètrica és la pela, la part exterior, com el compàs en la música . Però el més important és la polpa, el nèctar. Els sons vibren entre ells, fins i tot els sons que no sents”. De vegades Solà utilitza el vers lliure, “que té una música interna”. Tanmateix, també intenta “mantenir l’equilibri entre els aspectes fonamentals dels versos, com la mètrica dels trobadors, que basaven les seves creacions en l’accent, el ritme. És un mètode que jo intento seguir, encara que no estrictament. També escric prosa poètica que també té la seva musicalitat”.

Un dels elements bàsics de la seva poètica és l’arquitectura: “La poesia ha d’entrar sense que qui l’escolta tingui la necessitat de saber com està feta. Igual que la bellesa d’un campanar romànic, que no et demanes amb quina pedra s’ha bastit. Intento que els poemes tinguin un abona construcció, sense que la forma es mengi la substància”, assevera.

Fill d’un escrivent i una pantalonera, Solà es va criar en un ambient molt humil, i de ben jove va iniciar la seva trajectòria com a poeta, agitador cultural i home compromès amb el país durant l’etapa més fosca del franquisme. Entre 1955 i 1966 va ser un dels promotors de la revista Inquietud, especialitzada en les avantguardes artístiques. Poc després, va impulsar, amb Martí Pol i Segimon Serrallonga, la revista de poesia Reduccions. Com a traductor, ha traslladat al català textos de Beckett, Handke, Kafka, Pessoa, Rilke, Rimbaud o Sòfocles. Ha portat a escena obres de Strinberg, Èsquil, Pedrolo o Brossa, i ha creat muntatges poètics amb textos de Foix, Riba, Verdaguer i Vinyoli.